L'escola d'avui (26 / 04 / 2012)

En la classe d’avui hem començat per escriure com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants. Per descriure aquest tipus d’escola havíem de tenir en compte la filosofia que la sustenta, els objectius i els models i motivacions. Primer ho hem fet de manera individual, després en petit grup i, per acabar, hem fet una posada en comú amb l’altre grup. Les respostes han estat les següents:

Filosofia que la sustenta: partir d’una imatge d’infant competent, actiu, capaç i, per tant, que tota l’actuació pedagògica tingui l’objectiu de donar resposta a les seves necessitats (JO).

Escola oberta i propera on el nen sigui el centre (PETIT GRUP).

Escola humanista que prioritza l’escolta, la participació i la comunicació (ALTRE GRUP).

Objectius: fomentar un centre on tots els infants tinguin cabuda dins l’aula així com les seves emocions i passar de la cultura d’aula a la de centre (JO).

Fomentar el contacte amb la natura utilitzant els recursos naturals en l’ensenyament, incloure a tots els alumnes (inclusió)  (PETIT GRUP).

Aconseguir una escola integradora, donar un marc de seguretat (desenvolupament emocional) partint dels interessos i necessitats dels infants (ALTRE GRUP).

Models i motivacions: model constructivista, que sigui l’infant el que construeixi el seu coneixement i no que reprodueixi el que ha construït una altra persona i que no té sentit per a ell (JO).

Model constructivista però afegint la part emocional (PETIT GRUP).

Aprenentatge per a tota la vida (ALTRE GRUP).

Després hem vist un quadre sobre la història de l’educació infantil, els models que ha hagut i que encara hi ha i hem col·locat les nostres respostes al model corresponent. En finalitzar hem arribat a la conclusió que totes les nostres aportacions pertanyien a la “Casa del nen”  és a dir que tots tenim una idea d’escola basada en el nen i en les seves necessitats. 

Com que avui hem parlat del tipus d'escola que hauria d'haver als nostres díes, he volgut fer un referent d'escola per a mi, les escoles del nord d'italia, per això aquí deixo alguns vídeos sobre el que fan els seus alumnes i alguns punts claus de la seva metodologia. 

Deixo també un parell de frases que m'agraden:

"Toda lección debe ser la respuesta a una pregunta; es decir que debe responder a una curiosidad interior del niño o, por lo menos, debe primero despertar esta curiosidad para proporcionar un alimento. Armonizar la voluntad de aprender con el deseo de aprender". Dewey

"Quiéreme cuando menos lo merezca, porque será cuando más lo necesite" (desconegut)

Activitat 7 (24 / 04 / 2012)

Avui hem fet un debat sobre la lectura “Retrato de dos modelos de família”. Per començar he de dir que és una lectura apropiada per fer-nos reflexionar ja que exposa dos models molt extrems de família i és precisament això el que ha provocat a classe, un debat.

No obstant, la part final de la lectura és amb la que estic més inconforme, en concret amb el paràgraf que diu: “Cuando los padres hayan aprendido de nuevo a construir normas, se introducirá el concepto de los premios y castigos, que serán proporcionados a lo que hagan los niños” (Nardonne i Bolmida, 2008: 56). El que proposa aquest fragment és utilitzar el mètode conductista basat en reforçaments externs. És cert que el conductisme funciona però jo crec que ens hem de demanar el tipus de persona que volem ajudar a crear, volem que requereixi d’altres per regular-se? O pel contrari, volem que es reguli per ella mateixa?. Crec que hem de reflexionar sobre això perquè jo no estic en contra de què puntualment, quan ja les coses s’han parlat i no pots arribar d’una altra forma, s’apliqui aquest mètode; arriba un moment que és necessari posar un càstig a determinades conductes però, és necessari fer-ho amb totes les conductes dels infants?

A més, una persona que no tingui uns coneixements sobre els tipus de models educatius que hi ha, si llegeix aquesta darrera part de l’article, molt probablement ho apliqui tal com ell l’ha entès. Per tant, en la meva opinió quan un autor posa aquesta classe d’estratègies ha de posar també les seves conseqüències o la manera d’aplicar-les efectivament. Per exemple, hauria de posar que els reforçaments, sobretot en els infants més petits, s’han d’aplicar immediatament perquè tinguin efectivitat, que no podem abusar d’aquests reforços perquè fem que els infants siguin cada vegada menys autònoms o que els premis o càstigs han de tenir relació amb el problema que es vol solucionar. Un exemple d’aquest darrer aspecte i que moltes vegades fem malament és que un infant fa una cosa bé i li regalem una pel·lícula per exemple, després està jugant amb els seus cotxes i els fa malbé contínuament; una actuació molt comú és agafar la pel·lícula que li havíem donat per una conducta positiva i llevar-se-la, és a dir, li estem llevant un objecte que no té res a veure amb el que ha fet malament i que a més li havíem donat per una conducta adient.

Per tant, hem de pensar que tots els mètodes tenen una part positiva si els apliquem bé però cal que algú ens expliqui el transfons d’aquests si no volem que sigui pitjor el remei que el problema. També crec que la comunicació és molt necessària i que s’ha de treballar des de petits, però tots hem de recordar quan teníem l’edat dels 14, 15 o 16 anys on les xerrades contínues sobre el que està bé i el que està malament avorreixen. Per això hem de pensar la informació que volem transmetre però també la manera que utilitzarem per fer-ho.

Una altre fragment que ha sortir a debat ha estat el dels mitjans de comunicació. Aquest diu així:

“La buena utilitzación de los medios de comunicación favorece el crecimiento cognitivo, y la posibilidad de leer y valorar opiniones diferentes con respecto a los acontecimientos de la actualidad y de las crónicas estimula el espíritu crítico y, con ello, la consecución de la autonomía personal” (Nardonne i Bolmida, 2008: 53).

Un dels companys ha dit que no coneix a ningú que utilitzi els mitjans de comunicació per contrastar les seves idees i que més que res les utilitzem per reafirmar-les. És cert que estem a una societat on hi predomina la passivitat i el conformisme, on repetim com lloros allò que altres diuen sense arribar a plantejar-nos que és el que nosaltres pensem sobre això. Crec que és sobretot en la política on passa això, on tots defenem el que pensem d’un partit o d’un altre amb les mateixes paraules utilitzades per algun amic, els nostres pares o els mateixos polítics de la televisió. No obstant, no crec que això es produeixi a nivell general i sí que hi ha altres aspectes en què la gent veu una informació i una altra i està obligada a triar entre ambdues informacions, segons el seu criteri.

Quan els infants són més petits és el moment en què aquesta actitud de comparar s’ha de fomentar i crec que és treball de tota la societat ajudar a fer-ho. Quan ja són més grans i ja s’han creat unes idees a partir del que han vist, que si no fomentem l’esperit crític seran les idees que tenen els seus pares o la gent més propera a ells, és més difícil (encara que també s’ha de treballar) canviar aquestes idees. Per tant, la nostra etapa és un moment crucial, des del meu punt de vista, per despertar l’esperit de triar, d’ensenyar-los que no tot és vàlid.

Centrant-me en els dos models de família, les característiques més destacables de cada model són:

MODEL HIPERPROTECTOR:

• Missatge: “No et preocupis de res; els teus pares ho resolem tot”, ets un incapaç que sense la família no pots aconseguir res.
• Fill queda en posició d’inferioritat.
• Creen a una persona que només sap rebre, egoista.
• El incompliment de les regles no comporta cap sanció.
• Constants preguntes als fills per saber coses de la seva vida.
• Provoca baixa tolerància a la frustració perquè sempre que demano, rebo.
• Problemes escolars: els pares pensen que els educadors són incapaços i obvien la responsabilitat dels seus fills.

En aquest cas, tot i que els pares pensen que estan fent el millor per als seus fills, l’únic que els transmeten és la seva imatge d’infància: d’un infant incapaç de fer les coses per sí mateix. El fet que sempre se’ls passi tot per damunt sense tenir cap tipus de repercussió no els protegeix, sinó que els fa més dèbils enfront d’altres infants que sí que han aprés a responsabilitzar-se dels seus actes. A més, jo vaig conèixer una nena que a l’escola tenia aquesta hiperprotecció per part de la  mare i l’únic que va aconseguir aquesta mare va ser que la seva filla fos marginada per la resta d’infants, ja que ningú volia acostar-se a una nena que sempre tenia a la seva mare darrera, que si passava qualque cosa, la mare venia a parlar amb aquell infant...

Aquests pares estan tan avesats en protegir-los dels perills que no se n’adonen que el veritable obstacle pel desenvolupament dels seus fills és la seva actuació de barrera, de no deixar-lo fer i desfer segons els seus errors i encerts que, al cap i  a la fi, són la manera que tenim d’aprendre. 

MODEL DEMOCRÀTIC PERMISSIU:

• Tots els membres discuteixen totes les qüestions relatives a la direcció de la família.
• Els pares cedeixen a les peticions dels infants i canvien constantment les normes.
• Problemes escolars: critiquen las metodologies escolars, ja que segons ells són autoritaris.

En aquest cas crec que el que està passant és que els pares estan portant una relació simètrica amb els infants, sense prendre decisions que com a persones adultes i com a pares els hi pertoca triar. Hi ha determinades edats en les que els infants el que necessiten és cercar límits, fins a on poden arribar i si no troben els límits en la seva família després es donaran de cara amb la realitat que hi ha fora i serà més traumàtic per a ells. El fet de veure com sempre s’imposa la seva voluntat fa que es passi de la llibertat al llibertinatge, sense respectar cap tipus de norma.

El que tenen aquests dos models de família en comú és que el seu objectiu és la pau familiar i, per tant, tot ho fan per no arribar al conflicte; uns (hiperprotectors) deixant passar aquestes situacions i llevant responsabilitat als seus fills del succeït, i altres (democràtics/permissius) canviant les regles. D’aquesta manera, tots dos rebutgen el conflicte sense adonar-se que aquest és necessari per avançar en la vida i que el problema està en com l’abordem.

Per últim n’Iñaki ha posat un parell de frases incomplertes i nosaltres les hem omplert individualment i després en grup; les frases i les respostes de tots són:

Si ens posem en el lloc de l’infant, el suplantem i és possible que...

Problemes per desenvolupar la personalitat i les capacitats socials

Manca de confiança en un mateix ja que aquesta es construeix a partir dels èxits i fracassos.

Manca d’autonomia.

Pèrdua de referència.

Anul·lació.

Oblidar les seves necessitats.

Se sent no escoltat.

Frustració.

Exclòs, enfadat.

Si no posem límits és possible que...

Els no límits ens posen on no volem estar.

No creem expectatives en el nen/metes.

Conductes de recerca.

Problemes de sociabilització i d’integració (frustració per trobar-se amb la realitat).

Llibertat sense compromís (llibertinatge).

Persones poc definides, amb problemes d’identitat de saber qui som.


Per deixar l'article plasmat de manera molt clara he volgut fer un petit esquema sobre aquests dos tipus de família i el que comporten (per veure-la gran s'ha de fer clic en la imatge): 

"Un lugar donde quedarse"

Avui hem vist la pel•lícula “Un lugar donde quedarse” i hem estat reflexionant. Crec que aquesta pel•lícula mostra com una parella busca el calor d’una llar a partir del moment en que els pares del noi els diuen que marxaran.  El fet que es sentin tan decebuts és perquè ells ja havien pensat una vida al seu costat perquè el que volien era una família i se’ls ha trencat el pla de vida que havien pensat. 

A més, quan decideixen cercar un altre lloc on viure sempre visiten llocs on hi ha alguna persona coneguda i van a les seves cases. Cerquen una família on sentir-se a ple però al final se’n van a la casa on vivia la dona quan era petita; al final, penso s’adonen que la família que ells cerquen és la formada per ells. 

A classe hem estat parlant de què moltes vegades volem que els infants, ja siguin els nostres fills o els nostres alumnes, siguin el que nosaltres som o el que nosaltres voldríem ser. Quantes vegades hauré sentit: “es que quiero que tenga lo que yo no tube”. Moltes vegades en comptes de guiar els infants, els pressionem perquè agafin el camí que nosaltres creiem que és el millor sense deixar-los que siguin ells els que equivocant-se i tornant a provar-ho decideixin com volen ser; al cap i a la fi som una influència més de totes les que es trobarà i a partir de tot això el nen construirà la seva personalitat. 

Això està molt relacionat amb el que els infants als que estem influint pensaran després; és a dir, que si com la dona de la pel·lícula que insisteix en què el seu fill digui tota una sèrie de conceptes, nosaltres els mostrem un camí en què l'únic que està bé és ser d'una determinada manera els infants acabaran per rebutjar a la gent que no és com ells. Per tant, amb aquestes actituds no estem contribuint a fer una societat inclusiva on tots som diferents però iguals en dignitat. 

La cançó d'avui va per tothom, perquè tots som diferents i és això el que ens fa ser especials :D 

3 / 04 /2012 - Disciplina inductiva

A la darrera classe abans de les vacances de Setmana Santa hem continuat parlant de la família, en concret de les funcions que aquesta ha d’exercir i dels estils de comportament dels pares. Quan parlàvem de la família democràtica ha sortit un concepte nou per a mí: la disciplina inductiva. N’Iñaki ens ha dit que parlaríem sobre això després de vacances però he volgut cercar aquest terme per tal d’entendre’l un poc abans d’endinsar-nos en ell.

Cercant documents que parlessin sobre la disciplina inductiva he trobat un document molt interessant d’en Félix López que a més de parlar de la disciplina inductiva també parla sobre les funcions de les que hem parlat avui, de la incondicionalitat de la família (terme del que vàrem parlar quan parlàvem de l’afecció).

Hi ha molts d’apartats que hem donat a classe i que m’ha agradat trobar en un document per tal d’ampliar els PowerPoint  i les informacions donades a classe. Un dels apartats és Com han de ser les figures d’afecció i aquest ja ho vàrem veure quan parlàvem sobre aquest tema (dia 20/03/2012 per si algú ho vol cercar als seus apunts) i aquí està més ampliat. Per tant, crec que és un bon document per concretar tot el que hem donat i que a més afegeix un nou tema com és la disciplina inductiva.

Al final del document hi ha un apartat que m’ha semblat força interessant que dóna consells als pares sobre com dirigir-se als seus fills en determinades situacions, són una sèrie d’estratègies que tant serveixen als pares com a nosaltres com a futurs docents. 

Aquí deixo el document per si algú vol tenir un resum d'alguns dels aspectes que hem anat veient fins ara, esper que us serveixi d'ajuda!

El link és http://www.aidex.es/publicaciones/jorn-cc/cc-08.pdf

Activitat 6 (27 / 03 / 2012)

En la classe d’avui hem passat de parlar de les emocions en sí a les emocions relacionades amb l’àmbit familiar. Per començar a endinsar-nos en aquest tema hem fet servir la mateixa manera de treballar que utilitzem quan apareixen conceptes nous. Primer, individualment hem fet una definició del que nosaltres enteníem per família i, aquesta s’havia de poder adaptar als diferents tipus de famílies que coneixem. La veritat és que aquesta vegada m’ha costat bastant fer una definició del que per a mi era una família; no se si era perquè mai m’he demanat això o perquè estava una mica espessa. No obstant, la definició que he pogut fer ha estat que la família és l’estructura social amb la que l’infant estableix un vincle afectiu i li ofereix un ambient sa de creixement.

En segon lloc, i ara en grups de tres o quatre persones hem hagut de posar les nostres definicions en comú, i després contrastar-les amb el gran grup. La definició que ha sorgit entre tots és que és una institució de socialització (fa de transmissor de cultura, llengua...) que compleix les funcions de satisfer les necessitats bàsiques dels seus membres, tot interrelacionant-se entre ells. Serveix com a model de referència fent de mediadora per a la incorporació de l’individu a la societat i comparteixen un espai i un temps.

Una definició que ens ha mostrat n’Iñaki i que m’ha agradat molt és que la família és aquell grup de persones (amb metes i objectius comuns, unes estructures clares...) que viuen en una mateixa casa (o espai) i es barallen (hi ha una relació: diàleg discrepàncies...) com a mínim un cop al dia.

No hem de confondre família amb llar, ja que aquest darrer és l’espai físic on habita la família i on poden habilitar més d’una (llars unifamiliars, bifamiliars, o de més famílies).

He dit que la família compleix una sèrie de funcions bàsiques i aquestes poden incloure les següents:

• Comunicació: utilitzant mètodes verbals o paraverbals; és fonamental pel densenvolupament de l’afectivitat, el suport, l’autoritat, la comprensió...

• Afectivitat: la relació d’estima és imprescindible per un desenvolupament normalitzat de l’individu.

• Suport: de múltiples formes (econòmic, afectiu, cultural...).

• Adaptabilitat: per mantenir relacions internes (entre els membres del grup) i externes (amb la societat, a nivell cultural, econòmic, laboral, higiènic, etc.). Els processos d’adaptació de la família sorgeixen en funció de les diferents etapes del seu cicle vital (naixement d’un fill, mort d’un component...).

• Autonomia: els individus necessiten un cert gran d’independència per facilitar el seu creixement i maduració.

• Regles i normes: de comportament per afavorir la convivència. Aquestes normes faciliten les relacions i identifiquen els papers de cada membre de la família. Per aconseguir aquest objectiu és necessari començar pel cuidat afectiu (Brazelton, 2005: 177) i, a mesura que incrementem els límits també hem de fer-lo amb l’afecte. Perquè hi hagi disciplina tant a la família com a l’escola primer ha d’haver respecte, unes normes consensuades, una coherència d’actuació per part dels pares, cuidadors o adults (per exemple si no volem que es cridin entre ells no podem cridar-li a la nostra parella) i, per últim motivació  ja que la falta d’aquesta darrera crea indisciplina.

*Aquestes funcions no són les úniques però ha estat el repertori que més m’ha agradat dels que he trobat sobre aquest tema.

Actualment, ja no hi ha una estructura familiar com abans (pare, mare i fills) sinó que ens trobem diferents tipus d’estructures familiars com ara les monoparentals, de parella homosexual, adoptives, separades, reconstruïdes, viudes, extensa, avis i nets amb mare adolescent o no.

Cada família és diferent i, per tant, té el seu propi estil d’ensenyament, la seva metodologia segons el grau de control, la comunicació establerta entres els membres, les exigències de maduresa i l’afecte en relació. Aquests estils poden ser: autoritari, permissiu, negligent  o democràtic.

*Els aspectes que s’han anat incorporant de nou, tant els afegits pels meus companys, com pel professor o  que he aconseguit d’altres fonts d’informació estan en altres colors.

Bibliografia:

Apunts de Desenvolupament i Educació Socioemocional en la primera infància 2011-2012 (segon semestre).

Apunts de Psicologia de l’Educació de Segon Grau d’Educació infantil 2011-2012 (primer semestre).

BRAZELTON, T.B (2005). Las necesidades básicas de la infancia. Lo que cada niño o niña precisa para vivir, crecer y aprender, La necesidad de establecer límites, estructura y expectativas (177 – 191).  Barcelona: Graó.  

Fonts electròniques

http://www.slideshare.net/juanitojoaquin/estilos-de-familia

http://www.bebeclick.com/tienda/catalog/familia-cual-funcion-n-59.html?newsPath=14&osCsid=37dbde274c4fe033be47de94

22 / 03 / 2012 - Vídeo "Sentir"

En la classe d’avui hem vist un vídeo que es diu “Sentir” i s’havien proposat una sèrie de qüestions abans de veure’l que desprès he emplenat amb els apunts que anat agafant. Les qüestions són les següents:

-         Quins aspectes trobes interessants i reforcen el que ja sabies?

• Que hi ha més classificacions sobre quines són les emocions que la que nosaltres vàrem fer. Per tant, com amb quasi tot el contingut que donem, no hem de creure que només hi ha una única possibilitat; a més l’important és la reflexió que va darrera d’aquestes classificacions no la classificació en sí.

• Tardem tota la vida en refinar les nostres emocions. 

• La manera que tenen els infants d’enfrontar-se a les emocions depèn, en gran part, del seu temperament. Per tant,  no tots els infants responen de la mateixa manera als mateixos estímuls.

• El temperament es pot regular/modificar gràcies a la interacció dels pares amb aquest.

• Amb l’aparició del llenguatge millora l’expressió de les emocions.

• Segons creix el nen, les emocions adquireixen més matisos.

• Una mateixa situació pot provocar sentiments oposats; exemple de la taràntula: por i desig.

• La forma que tenim d’educar varia segons el nostre aprenentatge, la nostra experiència.

• Les figures d’afecció han de percebre les demandes dels seus fills, saber interpretar-les correctament i respondre de manera contingent (“sensibilitat dels pares”).

• Segons el caràcter del nen, interaccionem amb ells de forma diferent (feedback).

• Al primer mes:

- El somriure és un acte reflex

- Les interaccions són imprescindibles per un bon desenvolupament emocional

- L’infant necessita sentir-se segur i estimat (vincle)

- Expressa les emocions amb cares involuntàries i grunyits

• Als tres mesos:

- Es comunica mitjançant crits i sorolls

- Sorgeix el somriure social, com a resposta a un estímul positiu

- L’infant s’obre al món exterior; coneix nous entorns i persones.

• Als quatre mesos:

- Diferents tipus de plors (necessaris per comunicar les necessitats) que la mare coneix.

-          Quins aspectes t’aporten nous coneixements?

• Les emocions són el primer llenguatge amb el que els infants i els adults es comuniquen.

• El caràcter es modela, evoluciona amb ajuda i canvia segons les reaccions de les persones que l’envolten.

• Les mares ensenyen als infants diferents estratègies per autoconsolar-se.

• Pel que fa a les investigacions, totes m’aporten coneixements nous. A cada apartat indicaré en cursiva el que pretén esbrinar la investigació i, al costat, el que conclou.

- Quines són les primeres emocions expressades pels bebès? Als tres mesos: sorpresa, plaer, frustració i ira.

- A quina edat poden entendre les emocions dels altres? A quina edat poden associar una veu alegre amb una cara alegre?

Es capaç d’associar la veu alegre de la mare amb la seva cara (a les 12 setmanes); la del pare no.

Es capaç d’associar la veu trista d’una dona desconeguda amb la seva cara (15 setmanes); la del pare no.

Relaciona la veu trista del pare amb l’expressió de la cara (18 setmanes).

- Com afecta el caràcter a la resposta emocional del bebè davant el món? Canvia durant els primers tres anys de vida? Segons el caràcter de cada nen, uns necessiten més o menys estimulació.

Als nou mesos tornen uns infants i es vol estudiar l’ira, l’alegria i la por posant una barrera transparent entre un objecte i l’infant. A aquesta edat tornem a trobar respostes diferents segons el caràcter: el nen vol l’objecte, li dóna por la marioneta i li donen por les caretes; la nena ignora l’objecte, li agrada la marioneta i les caretes.

El perquè no reaccionen de la mateixa manera és un altre coneixement nou que he après. Això és degut a què la nena presenta més activitat en el lòbul frontal dret (associat a personalitats més tranquil·les) i el nen en l’esquerre (reaccions exagerades).

A més, segons la investigació, els infants amb reaccions exagerades als quatre mantenen aquest caràcter als nou i als vint-i-quatre mesos.

Els infants tenen un caràcter que marca les seves accions però quan aquest topa amb el món extern, el seu caràcter s’ha d’adaptar.

- L’obediència dels bebès està relacionada amb el seu caràcter?. El cuidat dels fills està influenciat pel caràcter d’aquest, i els pares han d’actuar en conseqüència a aquest caràcter.

- Saben utilitzar la informació emocional de l’expressió facial dels adults per decidir com reaccionar? La conclusió és que als deu mesos els nens aprenen a cercar consell en l’expressió facial dels progenitors.

- Tenen els infants mecanismes incorporats per autoalleujar-se? Les emocions dels infants poden regular-se amb distraccions externes i amb diferents eines pròpies.

- Amb que recursos per controlar l’ansietat conta un infant de dos anys? Als 24 mesos han adquirit habilitats pròpies per superar la por.

- Com tracten els infants de caràcters diferents la frustració? Cada nen té el seu propi estil de controlar els seus sentiments quan s’enfronta a la frustració.

- A quina edat adquireixen consciència de les emocions morals (orgull, vergonya, xafogor)?

Adquireixen consciencia de sí mateixos al voltant dels dos anys i la sensació de vergonya apareix quan es reconeix amb sí mateix però també depèn del caràcter.

En aquest cas si que sabia quines eren les emocions morals perquè vàrem parlar  una mica d’elles a una classe però no sabia a quina edat apareixien ni que la seva aparició estava relacionada amb el fet de prendre consciència d’un mateix.

- Quan experimenten els infants l’orgull i la vergonya? Que provoca aquests sentiments i com s’expressen? Quan l’infant és conscient del seus èxits i fracassos apareixen l’orgull i la vergonya.

-          Quins aspectes trobes que són susceptibles de debat / discussió?

• La fiabilitat i l’ètica de les investigacions dutes a terme.

• Les dones expressen emocions de manera més clara que els homes.

• Es manté el caràcter inicial del bebè durant tota la vida?

• Relació entre l’obediència i el caràcter.

-          Quina funció compleixen les emocions morals?

Les emocions morals són l'orgull, la vegonya i el xafagor i la funció que crec que tenen és expressar, mostrar els moments d'èxit o fracàs de cada persona. 

-          Reflexió global del vídeo.   

Per començar, voldria dir que el veure aquest vídeo m’ha provocat un sentiment ambivalent. Per una banda, crec que ha estat molt bé el fet de poder veure mitjançant investigacions aspectes molt curiosos i importants sobre la vida emocional dels infants; per l’altre costat, les situacions provocades per poder respondre a les preguntes plantejades pels investigadors i per bona part de la societat, crec que són cruels i no reflexen l’estima pels infants de la qual parla el vídeo.

És cert, que tot el que sabem ho sabem gràcies a investigacions però crec que hi ha altres formes d’observar els comportaments dels infants que no suposen el patiment d’aquest de manera provocada. A més, tal com m’ha dit en Iñaki els infants es troben situacions similars en el dia a dia, però crec que ja que se les trobaran igual no cal provocar-los encara més patiment.

A més, l’eficàcia d’aquestes investigacions és dubtosa ja crec que la ràtio d’infants agafats per treure una conclusió és molt reduïda com per generalitzar-la a tota la població. També, el fet de ser investigacions on el observador està participant en aquesta crec que no et permet controlar totes les variables i, per tant, tampoc t’assegura la certesa. L’últim motiu pel que penso que les probes són poc fonamentades i fiables és perquè crec que, com passa en moltes investigacions, els investigadors estableixen unes hipòtesis i es dediquen a provocar l’afirmació d’aquestes. Per exemple en el cas de què “les dones expressen més que els homes” crec que durant la prova les dones es mouen més i gestualitzen més que els homes, és a dir, han triat homes molt passius i dones molt cridaneres.  

El vídeo m’ha ajudat molt a aprofundir en el concepte que ja varem veure una mica per damunt: el temperament. Al final, la idea que jo he agafat és que tots els infants neixen amb temperaments diferents que marquen el seu desenvolupament però que aquest temperament no és fix sinó que es pot redirigir amb les nostres actuacions. Per tant, hem de defugir de la idea de què tots els infants són iguals i necessiten de la mateixa estimulació per part nostra. És important que els adults disposem de paciència i comprensivitat per tal de modificar les reaccions del nen davant del món. Depèn del caràcter de cada nen hem d’actuar nosaltres i hem de ser conscients que no tots els  infants necessiten els mateixos estímuls per sentir-se bé i ens hem de saber ADAPTAR.

Per si algú vol veure el vídeo, deixo l'adreça:  http://www.tu.tv/videos/baby-human-sentir 

Llibre: "Actividades para el desarrollo de la inteligencia emocional en los niños"

Fa uns dies em van deixar un llibre anomenat Actividades para el desarrollo de la inteligencia emocional en los niños. Em va semblar interessant perquè treballa el que per a aquests autors són les competències emocionals amb diferents activitats que podem dur a terme en la nostra tasca docent. Aquestes competències tal com les defineix aquest llibre són:

-       Consciencia emocional: “capacidad para tomar consciencia de las propias emociones y de las de los demás” (BISQUERA, R., PÉREZ, N., CUADRADO, M., LÓPEZ, E., FILELLA, G. i OBIOLS, M., 2009: 8).

-      Regulació emocional: “capacidad para manejar las emociones de forma apropiada” (BISQUERA, R., PÉREZ, N., CUADRADO, M., LÓPEZ, E., FILELLA, G. i OBIOLS, M., 2009: 8).

    Autonomia emocional: capacidad para autogenerarse las emociones apropiadas en un momento determinado. Esto incluye una buena autoestima, actitud positiva ante la vida y responsabilidad” (BISQUERA, R., PÉREZ, N., CUADRADO, M., LÓPEZ, E., FILELLA, G. i OBIOLS, M., 2009: 8).

-           Habilitats socio – emocionals: “capacidad para mantener buenas relaciones con los demás” (BISQUERA, R., PÉREZ, N., CUADRADO, M., LÓPEZ, E., FILELLA, G. i OBIOLS, M., 2009: 8).

-      Habilitats per a la vida i el benestar emocional: “comportamientos apropiados y responsables para afrontar los retos que se nos plantean, lo que nos permite organizar nuestra vida de forma sana y equilibrada, facilitando experiencias de satisfacción o bienestar” (BISQUERA, R., PÉREZ, N., CUADRADO, M., LÓPEZ, E., FILELLA, G. i OBIOLS, M., 2009: 8-9).

En aquests dies hem estat parlant de la importància del temps de dedicació als infants i no només de qualitat sinó també de quantitat. Per tant, com exposa en aquest llibre és important disposar de temps per poder treballar amb els infants aquestes competències emocionals.

Pel que fa a la consciencia emocional seria el fet de saber posar nom a allò que estàs sentint o que senten els altres. Això està relacionat amb el que parlàvem l’altre dia sobre la resolució de conflictes on comentàvem que una bona manera d’iniciar-los en la mediació, era demanar-los com creus que es sent l’altre?. Per treballar aquest aspecte no fa falta que hi hagi un conflicte sinó que també ho podem fer a partir de situacions no reals com ara a partir d’un conte, demanant als infants sobre com es senten els diferents personatges d’un conte o una pel·lícula. Per tant, és a partir de prendre aquesta consciència on podem treballar la regulació i la prevenció de conflictes.

De les activitats proposades per treballar aquesta primera competència he seleccionat les següents:

Activitat 1: Com et sents?

Objectiu: reconèixer les emocions a través de les expressions facials i adquirir vocabulari emocional.

En aquesta activitat apareixen cares dibuixades amb diferents gestos facials i els nens han de posar nom a cadascuna d’aquestes cares.  A més els podem demanar que hauria de passar perquè ells sentissin aquestes emocions o com creuen que reaccionarien davant d’aquestes. Per exemple, jo em sento alegre quan em vaig de viatge i reacciono rient i estant molt alegre.

Activitat 2: Quantes emocions!

Objectiu: Relacionar emocions amb esdeveniments del dia a dia.

En aquesta ocasió la mestra proposaria una sèrie de situacions com ara: tens un mal son i et lleves de cop, la teva àvia ve a cercar-te a l’escola, vas en bicicleta i et caus... Desprès els infants disposen d’una graella on hi ha les diferents situacions a la banda vertical i les diferents emocions a la horitzontal de manera que els infants han de dibuixar o aferrar a la graella les diferents emocions que tu sentiries davant aquestes situacions.

Activitat 3: Còctel d’emocions

Objectiu: Comprendre l’ambivalència emocional.

Aquesta vegada es tracta d’una història  com ara l’àvia de na Neus ha estat molt de temps a l’hospital i, tant ella com la seva família han patit molt; finalment ha mort.

Així els infants han de dir les emocions que pensen que han sentit els familiars a fi de adonar-se que per una banda estaran tristos per la mort però també contents perquè ja no pateix. D’aquesta manera s’adonen del que vàrem veure unes classes enrere sobre el fet que hi ha situacions que et poden provocar emocions diferents i, fins i tot, oposades.

Pel que fa a la regulació emocional, ja va sortir el tema de com podríem treballar això a l’escola i crec que és una bona oportunitat poder veure exemples de diferents activitats.

Activitat 1: El semàfor

Objectiu: adquirir una estratègia per regular les emocions negatives.

Aquesta activitat, aplicada a l’aula la podríem fer entre tots a una gran cartolina on dibuixéssim un semàfor. Consisteix en què a la llum vermella hem de posar alguna paraula com ara ATURAT, és  a dir abans de reaccionar cridant o insultant ens prenem uns segons per reflexionar.

A la llum groga RESPIRA FONS, aquí hem de fer veure que hem de respirar fins que puguem pensar amb claredat i poder passar a l’última llum, la  verd. Aquí aniria EXPLICA EL PROBLEMA I COM TE SENTS, és a dir, hi ha una expressió de les emocions per tal de cercar entre tots un problema sense haver hagut de recórrer a un conflicte major.

Una bona forma perquè els infants vegin la utilitat d’aquesta activitat és utilitzar-la nosaltres com a mestres, ja que som models d’imitació. Per tant, en alguna situació on nosaltres tinguem enfadats mirar al semàfor i anar dient en veu alta les fases per on anem passant. També es podria fer servir a situacions imaginàries on els infants hagin d’escenificar algun tipus de conflicte i solucionar-lo d’aquesta forma.

Activitat 2: Tot ho faig bé?

Objectiu: Acceptar la part de responsabilitat/culpa en els conflictes.

Moltes vegades, es produeixen conflictes a l’aula i intentem cercar un culpable sobre el qual recaigui la responsabilitat. No obstant, en la majoria de casos, ambdues parts tenen part de responsabilitat i hem de fomentar que ho reconeguin a fi d’evitar enuigs o facilitar arribar a una solució.

En aquest llibre, es presenten algunes històries que tracten de dues o més persones i es tracta que després de llegir-lo els infants reconeguin qui dels que ha intervingut té part de responsabilitat. Una d’aquestes resumides és que una nena li demana per favor el reproductor de CD al seu germà i aquest no se’l deixa. Quan el nen se’n va amb un amic, la nena l’agafa per escoltar música i quan el nen arriba troba el CD de la seva germana dins i s’enfada.

Després de cada història hem de fer reflexionar els infants sobre si tota la culpa era de la nena per agafar el reproductor? Perquè el seu germà no se’l va deixar si ho necessitava en aquell moment?. Així es poden treballar mitjançant històries molt senzilles tant el que ja hem dit com altres valors com la solidaritat.

Pel que fa a l’autonomia emocional, aquesta és una competència que requereix de molt de temps però que és molt important ja que és la que et va estirmar-te tal com ets, saber les teves possibilitats i limitacions, cercar ajuda quan ho necessites, ser capaç d’expressar les pròpies emocions i les de la resta... és a dir, és com la formació de la teva personalitat.

La nostra personalitat i tot el que suposa aquesta autonomia emocional es veu influenciat de manera molt gran pel que rebem del nostre entorn. Per tant, hem de pensar en les profecies d’autocompliment ja que moltes vegades repetim als infants tot el que no fan bé, que sempre el mateix... i això fa que construeixin una imatge negativa de sí mateixos que els bloqueja en el seu desenvolupament.

Activitat 1: La flor de l’amistat

Objectiu: identificar qualitats positives de tu mateix amb l’ajuda de la resta.

Això es pot fer amb infants de quatre o cinc anys. Podríem fer que cada dia, hi hagués un protagonista que fos l’elegit perquè la resta parlessin d’ell. Els infants hauran de dir aspectes positius del protagonista com ara: sap dibuixar molt be, sempre està content... així, com proposa el llibre l’infant podrà elaborar la seva flor de l’amistat per tal que es vagi descobrint cada vegada més com a persona.

Activitat 2: Me dono permís per sentir

Objectiu: Acceptar les nostres emocions i sentiments com a part de nosaltres mateixos.

Pel que fa a aquest aspecte, ja varem parlar de què emocions com la tristesa o la por són emocions que moltes vegades no es volen expressar perquè creiem que ens fan més dèbils o que la resta no les accepta. Per tant, hem de prendre consciència de què totes les emocions s’han de poder expressar de manera natural i des del respecte, sense reprimir-les.

Això també ho podem fer a través de petites històries com ara: en Lluís era una nena de cinc anys (segons l’edat que tractem), es va barallar amb una companya de classe i va començar a plorar. Uns altres companys que estaven al pati es varen posar a riure d’ella i a dir-li coses com ara plorar és de nenes, els nens que ploren són covardes... A partir d’aquesta història hem de fer preguntes als nens com ara què li dirien a en Lluís si el tinguessin al costat? I als companys?

Les habilitats socio – emocionals serien la manera que tenim d’actuar i que afavoreix les relacions que tenim amb la resta.

Activitat 1: Juguem a endevinar

Objectiu: Reconèixer l’importància de la comunicació no verbal.

Tot i que a aquesta assignatura hem parlat de la importància de la comunicació no verbal, també ha hagut altres assignatures com ara educació corporal del mestre on hem vist que les nostres mans, gestos i tot el nostre cos, comunica molt més del que ens pensem. Per tant, és important educar el nostre cos a fi que el nostre llenguatge no verbal no digui el contrari del que pretenem dir verbalment. Per això he trobat aquesta activitat que crec que pot ser molt divertida de treballar amb infants.

Es tracta de donar una consigna a un infant i aquest ha de representar aquesta situació sense parlar. Així fins que un company esbrini el que era i passi a ser ell el que faci mímica. Les consignes variaran segons l’edat dels infants; alguns missatges que crec que són fàcils per representar a la nostra etapa són: tinc fam, tinc son, estic contenta perquè aniré a passejar amb el meu gos.

En definitiva, hi ha moltes activitats que tot i que en principi estan adreçades a infants de 8 a 12 anys, crec que també les podem utilitzar per a la nostra etapa (adaptant-les) i, per a nosaltres mateixos. És un recurs més del que podem disposar per millorar tots aquests aspectes de la nostra vida i que personalment m’ha semblat molt interessant. Si us animeu, consulteu el llibre i feu les activitats que creieu que us aniran millor en cada moment.

* No he posat cap imatge del llibre, que ajuden molt a la comprensió de les activitats, ja que està totalment prohibit la reproducció total o parcial d’aquesta obra sense permís de l’editorial. A més, tot i que aquestes activitats són per a infants d’uns set o vuit anys crec que es poden adaptar perfectament a infants més petits. No obstant, com ja he dit, també les podem fer servir per nosaltres ja que no estem molt avesats a treballar amb les nostres emocions.

Referència bibliogràfica del llibre en el qual m’he basat per fer aquesta reflexió:

BISQUERA, R., PÉREZ, N., CUADRADO, M., LÓPEZ, E., FILELLA, G. i OBIOLS, M. (2009). Activitades para el desarrollo de la inteligencia emocional en los niños. Barcelona: Parramón