Fins aquí hem arribat!

Avui ha estat la darrera classe de l’assignatura i és per això que he decidit fer una cloenda  sobre tot el recorregut que hem fet. Per començar, dir que ja des de l’inici vaig agafar l’assignatura amb moltes ganes perquè era un tema que em semblava interessant i que encara no havíem tractat. També, el que crec que ha fet que vegi l’assignatura d’una altra manera és que al no ser plantejada des d’una vesant clínica i degut a l’experiència del mestre amb infants, ha estat una matèria plantejada des d’una vessant més humana i això sempre enganxa perquè se’ns han mostrat molts de casos reals i sempre hem treballat sobre les nostres experiències o les de n’Iñaki.

A més, crec que el mestre ens la va saber "vendre" molt bé i ja des del començament ens va plantejar un mode de donar la classe diferent dels que havíem tingut. Dic això perquè durant el transcurs del trimestre hem anat donant els continguts que teníem previstos però aturant-nos en aquells que tenien més interès per a nosaltres i debatent molt sobre moltes qüestions. El fet de fer les classes d’aquesta manera, partint del que pensem, posant-lo en grup i debatent crec que és la manera com realment s’aprèn i la forma d’enriquir-nos dels coneixements dels altres; de fet, és la manera com ens diuen que hem d’ensenyar però que molts pocs docents utilitzen per donar les seves classes.

Ja vaig dir a una altra entrada que la manera que teníem de treballar m’agradava perquè em feia pensar individualment i després comparar el que jo pensava amb els altres. Tot i que les darreres classes han estat una mica més teòriques, possiblement per la manca de temps crec que els continguts donats han estat molt treballats, de manera que el que hem fet ho hem fet bé. Tot i que hi havia moltes coses que em venien de noves i hagut d’altres que si que havíem donat però que en aquesta assignatura se’ns han plantejat des d’altra perspectiva.

Per últim i fent menció al darrer que hem vist: el maltracte infantil, crec que ha estat molt bé acabar amb aquest contingut ja que tot i que hem vist per un costat l’infant, per l'altre a la família i a l’escola, aquest darrer tema ho englobava tot i malgrat que encara avui sembla un tema tabú, hem de ser conscients que això passa i que nosaltres serem elements claus de diàgnostic i, sobretot, de prevenció. Així, era necessari tractar aquest tema i quina millor forma que fer-ho per concloure amb l’assignatura.

Segons el meu pont de vista, tot el grup en general hem gaudit molt podent compartir tots aquests moments a classe i tot i que crec que he après molt, l’educació emocional no acaba aquí, continuaré formant-me en aquest aspecte per poder arribar a ser una bona professional capaç de donar resposta a totes les necessitats dels infants. Per això, abans de començar a treballar en educació el meu objectiu és poder anar a altres centres a veure diferents maneres de treballar no només les emocions sinó també altres aspectes educatius. Així la meva fita és poder veure diferents escoles per acabar de crear l’estil de mestra que vull ser!

Per acabar amb aquesta etapa del blog (perquè el meu blog no acaba aquí) vull posar dues cançons. La primera està relacionada amb el darrer tema del que hem parlat, el maltracte, i és una cançó que crec que té molta força i em motiva; la segona, és per recordar el moment tan difícil que està vivint l’educació i per mostrar la meva desconformitat amb la política que ens maneja com titelles, hem de reaccionar! 

Se acabaron las lágrimas

No estamos creyendo

El maltracte infantil

Aquests dos darrers dies, hem estat parlant sobre el maltracte infantil. De manera teòrica hem vist els tipus de maltractes que hi ha i un vídeo sobre diferents casos i com segons cada persona i el seu context, acaben superant-lo o no amb major o menor dificultat. Veient aquest vídeo he pensat sobre un altre tema que ja vàrem tractar: la resiliència. En altres entrades ja vaig exposar que crec que depenent de l’entorn de cada persona, aquesta té major o menor dificultat per fer front a les circumstàncies adverses de la vida superant-les amb èxit.

Dic això perquè quan he vist les diferents situacions veia com alguns si que se’ls veia que ja “havien passat pàgina” però en canvi altres encara parlaven amb ràbia, encara ho portaven dins. La noia gallega que és una persona que fins i tot fa xerrades sobre el maltracte tenia un marit, un fill i una mare que la recolzaven; en canvi, la noia que continuava anant a les xerrades, només tenia a la seva germana ja que els seus pares ni tan sols la havien cregut quan ella s’ho havia contat. Tot i que això són suposicions meves, jo veig la diferència entre l’entorn d’una i de l’altra i crec que això, com ja vaig dir, influeix en la seva capacitat de resiliència.

He trobat un vídeo que m’ha agradat per dos motius: per una banda, mostra conceptes com el masclisme o la discriminació que tot i que nosaltres a classe no els hem vist com a tal, encara són molt presents a la nostra societat; per altra banda, al final es veu com la nena surt d’aquesta “marea” que la estava enfonsant, i aquí és on ho torno a relacionar amb la capacitat de resiliència que com va dir n’Iñaki és la capacitat de navegar entre aigües turbulentes i sobreviure. Per tant, és un vídeo que per a mi mostra com una gran càrrega intenta enfonsar l’autoestima de la nena però al final aquesta surt “a flote”.

Per últim m’agradaria ressaltar una de les paraules que surten al final del vídeo: INDIFERÈNCIA. Això ja ho vàrem parlar quan parlàvem de l’afecció hi tal com diu Félix López: “No es suficiente el que no me golpees, tu cuerpotiene que ser cuenco, hogar y abrazo para mí”, és a dir, no hem d’oblidar que no basta amb no fer mal, hem de fer!

La caixa de les emocions (24 / 05 / 2012)

N’Iñaki ens va dir que miréssim un document en el qual hi havia diferents activitats per treballar a l’escola sobre les emocions. De totes havíem de triar una i explicar-la a classe, però com que ningú ho havia mirat (inclosa jo) no vàrem fer-la; tot i així aquí quedarà plasmada l’activitat que jo he triat.

A una entrada anterior ja vaig comentar una sèrie d’activitats sobre el treball de les emocions que vaig extreure d’un llibre fent un petit anàlisi dels aspectes que pensava que aportava. També, dir que tot i que sé que el treball de les emocions es fa en el dia a dia, crec que està bé poder disposar d’activitats sobretot al principi, ja que crec que la inexperiència fa que tot i que ho tinguis en compte i aprofitis moments per treballar-les, hi haurà moments en què et doni seguretat poder disposar de material per treballar-les.

Mentre llegia totes les activitats m’he adonat que tot i que la gent digui que a classe no es treballen les emocions, hi ha moltes activitats que si que es fan a les aules d’infantil i que no sabia que amb això també es treballaven les emocions. Per exemple hi ha moltes activitats que treballen les habilitats socials com ara relacionar-se amb els companys parlant sobre les fitxes que tenen en comú, dir entre tots com s’ha de fer per tenir un amic… és a dir, activitats on el que es fomenta és el diàleg i la comunicació entre els infants tot aprenent habilitats comunicatives com esperar el seu torn o arribar a acords.


Això m’ha fet pensar en el cas de la mestra que a la conferència que es va fer a Eivissa sobre les emocions va dir que ella no sabia treballar-les perquè mai li havien explicat; dic això perquè segurament aquesta mestra si que treballava les emocions amb els seus alumnes però sense ser conscient.

Crec que totes les activitats són bones per determinats aspectes a l’aula, encara que hi  ha que m’agraden menys o més. Hi hagut una que crec que no es podria aplicar a infants massa petits però que amb els nens de cinc anys si que podria funcionar: la dels taxistes; crec que és una bona manera de conscienciar els infants sobre determinats comportaments que fan sentir-se mal als altres i crec que serviria molt en edats superiors on els infants comencen a formar grups i riure’s d’altres.

No obstant, l’activitat que jo he triat és una altra, una que crec que sí que es pot aplicar a tots els cicles: “Emocions entre tothom”. Primer dir que l’activitat consisteix en què la mestra mostra sis emocions que poden ser quatre o tres segons l’edat dels infants o el criteri del professor per triar les emocions a treballar, i entre tots posen la cara que creuen que correspon a cada emoció. Després per grups de sis han de decidir i pintar en cada cartronet la boca de l’emoció descrita baix d’aquest. Per tant, s’han de posar d’acord i entre tots dibuixar les boques que li pertocaria a cada emoció. Per últim tots els grups ho posen en comú i parlen sobre si són adequades les boques dibuixades per tots els grups en relació a l’emoció que li pertoca.

He triat aquesta activitat perquè a més de què crec que és molt fàcil d’entendre, ajuda als infants tant a reconèixer l’expressió dels altres com a prendre decisions en equip. D’aquesta manera a més d’ajudar a identificar i expressar emocions crec que els ajuda a comprendre una mica més la societat on viuen ja que aquestes expressions són les usades en aquesta i tindran que conèixer-les per adaptar-se millor. És això el que pretenc que es treballi en aquesta activitat, tant el treball en equip per prendre decisions (en aquest cas com pintar la boca de cada emoció) com la identificació de les emocions. En definitiva, que els infants es familiaritzin amb la manera que té la societat d’expressar el que sent ja que així, a més de saber quan els seus companys o familiars estan tristos, alegres per saber quina reacció tenir davant de cada expressió somàtica els infants aprendran que l’expressió de les emocions és natural i no tindran por a expressar el que senten.

El que necessitaria per dur a terme aquesta activitat són el nombre de cartronets de les emocions que vull treballar multiplicat pel nombre de grups formats que en principi serien quatre grups de sis persones o podríem reduir el nombre de persones per grup i fer més per tal de provocar que tots els membres participin. A més dels cartrons amb les cares sense boca necessitaríem llapis o altre tipus de material que permeti dibuixar les boques o fer-les com ara la plastilina.

Una activitat semblant a la que seleccionat, encara que no sigui un treball tan directe de les emocions, és “Sense paraules” on s’ha d’explicar sense parlar als companys alguna situació.  També, una altra activitat que continua tractant del llenguatge no verbal però que és més lúdica i que com la que he triat tracta l’expressió de les emocions de manera més directa i és la de “Tira’t i emocionat”. Aquesta darrera crec que es podria treballar de manera conjunta amb la que he triat ja que del que es tracta és de tirar dos daus i dir el que surt a un dau fent servir la veu que li pertocaria a l’emoció que ha tocat a l’altre dau. Per tant, es treballaria l’expressió oral de les emocions i en la que he triat l’expressió facial.

Com veieu tot i que he triat una activitat central he tingut bastants de dubtes i he volgut posar les altres opcions per si algú vol ficar-li una ullada i perquè penso que es poden treballar de manera conjunta tot fent modificacions. 

Cercant per Internet alguna pàgina on oferissin altre tipus d’activitats he trobat una on a més de trobar interessant les activitats que proposa per treballar a l’aula també m’agrada el recull d’activitats interactives que ha fet. A més de treballar les emocions és una manera de donar-li un sentit a les TIC i crec que encara que no totes estan adaptades a l’etapa d’infantil moltes es podrien fer amb els infants. L’enllaç d’aquesta pàgina és: http://trestizas.wordpress.com/2010/02/08/reconocer-y-expresar-emociones-sensaciones-sentimientos/. Cliqueu damunt de l’activitat interactiva per fer o veure les diferents activitats que hi ha.

Quan parlàvem d'aquestes activitats a classe ha sortit un debat ja que en un company deia que hi havia activitats on sortien fitxes i per això pensava que no estaven bé. És cert que en l'escola d'avui hem d'ometre les fitxes però sabent quin tipus de fitxes són les que s'han d'eliminar; és a dir, el fet de no treballar amb fitxes és perquè aquestes proposen unes activitats on tots els infants han d'arribar als mateixos objectius, és a dir que no tenen en compte les individualitats de cada nen;  però hem de saber que hi altres fitxes, creades pels docents que l'únic que pretenen és que cada infant deixi plasmat el seu coneixement i que no per això mostren dibuixos estereotipats que els nens han de copiar i que tampoc impliquen que tots els infants arribin a un mateix objectiu; és per això que hem de tenir clar el que pretenem i tenir un criteri a l'hora de seleccionar el material que volem utilitzar. Per això he volgut fer un exemple del que seria una "fitxa", encara que jo li posaria un altre nom, creada per mí per treballar l'activitat que jo he triat però en comptes de en grups de sis de manera individual.

En la meva fitxa es veu com tot i que tots els infants disposarien de la mateixa, sortirien creacions totalment diferents ja que l'únic que es presenta és el nom de l'emoció i una cara sense expressió facial on els infants haurien de dibuixar tant els ulls com la boca. Crec que aquest tipus de "fulla d'emplenament" no és perjudicial per l'aprenentatge dels infants si li donem un sentit al que fem i no es tracta d'omplir-la i ja està. El que vull dir amb això és que no ha de consistir en què els infants omplin aquest full i ens oblidem d'ell sinó que després hi hagi una posada en comú, que els infants debateixin sobre si pensen que les expressions dels seus companys coincideixen amb l'emoció, etc. Seria com l'activitat de "Emocions entre tothom" però una mica modificada.

Primera entrevista amb les famílies (17 / 05 /2012)

A la classe anterior vàrem estar veient a nivell teòric els aspectes a considerar quan realitzem una entrevista amb els pares. Avui hem traspassat aquesta teoria a la pràctica i jo l’he viscut en primera persona ja que he tingut el paper de mestra i en Nacho de pare d’un infant de tres anys, en Pere.

M’ha agradat molt posar-me a la pell d’una mestra i sobretot, poder després compartir amb els meus companys els aspectes que havia dut més bé o altres que ells havien vist que se m’havien passat per dalt. Així hem pogut debatre sobre una situació “real” i ens ha permès analitzar-la millor que si ho haguéssim fet sobre un cas imaginari.  

Per començar jo tenia una sèrie d’ítems que cal saber i havia de triar una mena de guió per dur la meva entrevista. Ho he fet amb ajuda d’un company i hem decidit que només tractaríem aspectes com el període d’adaptació, i l’autonomia a l’hora de dormir, menjar i anar al bany. Hem dit a classe que el principal en una primera entrevista era crear un vincle amb la família i que, per tant,  no cal que ens amollin a una sessió tota la informació que volem ja que aquesta anirà sorgint més endavant si creem un bon clima entre tutor-pares.

Per tant, crec que tot i que jo he seleccionat aspectes molt generals per conèixer m’he preocupat massa pel guió que tenia i per això al començament de l’entrevista he estat una mica més insegura i nerviosa. Doncs, l’idoni és portar quatre aspectes fonamentals ja que del contrari pot acabar semblant un interrogatori.

A més, començant per l’acolliment del pare he tingut falls com ara que he passat endavant d’ell o què he posat la cadira molt prop de la porta i això ha forçat encara més començar l’entrevista. El que hauria d’haver fet en comptes de començar demanant-li per l’infant és fer una introducció que el posi en situació on s’expliqui el perquè de fer una entrevista i on ens presentem una mica.

Després l’he demanat de quan era el seu fill i tot i què és una pregunta important ja que hi ha una gran diferència entre infants de principi i de finals no he sabut donar una solució al pare quan em confessava la seva por per l’edat del seu fill. Així una solució que hem trobat és dir-li que no és la primera vegada que tenim infants de finals d’anys per tal que vegi que no és l’únic.

Altres aspectes que m’han comentat són:

• No recórrer a tants de diminutius.
• Ser més empàtic ja que tot i que jo li deia que no és preocupés el que estic fent és llevar-li importància a una situació que li angoixa de veritat quan el que he de fer és donar solucions.
• Començar per l’argument i després dir el que vull dir perquè sinó la informació pot ser mal entesa. Per exemple quan li he dit que pensem que en aquesta edat el més idoni és no portar-lo al menjador.
• Concloure l’entrevista fent una mena de resum de tot el que hem parlat i agraint la seva presència.

El fet d’haver pogut dur a terme aquesta simulació d’entrevista ens ha servit a tots per adonar-nos d’aspectes que cal de tenir en compte i així, en un futur els tindré en compte a l’hora de realitzar altres entrevistat, tot i que sé que continuaré cometent errors i intentant solucionar-los; això és una de les coses que més m’agraden de la vida, tenir la capacitat per millorar situacions gràcies a l’ajuda d’altres ja que et donen una gran varietat de punts de vista per després poder jo triar els que cregui més encertats.

Per acabar m’agradaria fer un recull on exposo els objectius que jo tenia i els aspectes a tenir en compte en els diferents moments de l’entrevista als que he arribat mitjançant el debat que hem fet a classe sobre aquesta entrevista (està molt sintètic). 

Situació mare - professora sobre el període d'adaptació (15 / 05 /2012)

A classe, n’Iñaki ens ha plantejat la següent situació:

Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

A partir d’aquí  nosaltres hem reflexionat sobre aquesta i hem dit allò que ens semblava. Personalment, la meva opinió sobre l’actitud de la mestra és que no és gens encertada ja que es suposa que tot i que el període d’adaptació ha d’estar planificat i programat hem de tenir un cert grau de flexibilitat i poder adaptar-nos a les necessitats de les famílies. A més, crec que aquesta resposta res té a veure amb el que l’infant necessita i està centrada, exclusivament, en la preocupació per seguir amb la programació fixada.

Per la seva actuació, em dóna a entendre que és una mestra innexperta ja que mostra certa rigidesa a una cosa que tal vegada no tenia prevista i moltes vegades el fet de no sentir-nos segurs fa que tanquem les regles i vulguem estructurar massa les situacions. Per tant, aquesta inflexibilitat la veig com signe d’inseguretat.

Per altra banda, la meva proposta per contestar a aquesta situació que ens proposa la mare hagués estat demanar-li el perquè pensa que el seu fill ja està preparat. Així, mitjançant una pregunta oberta li donarem l’oportunitat a la mare d’expressar l’opinió que ens ha donat i, depenent del que nosaltres haguem vist a l’aula acceptarem aquesta situació o oferirem altres possibilitats.

Per exemple, si fos el cas que la mare ens planteja això per motius laborals o que nosaltres hem vist que encara no està preparat per acabar amb aquest període podríem recórrer a cercar solucions entre ambdues parts com ara la presència d’un altre familiar. El que es tracta és de no trancar aquest primer vincle que estem creant amb la mare ja que si ens veu inflexibles a la seva proposta pot sentir-se atacada i no tornar a exposar-nos la seva opinió sobre altres aspectes.

D’aquesta manera, davant d’una situació així hem de cercar una solució de compromís on es tingui en compte el que pot la família i el que podem nosaltres; hem de ressaltar que la importància de continuar aquest període no és decisió nostra sinó que és el projecte que es du a terme en aquest centre. A més, a nivell de mestres també li podem dir el perquè de voler cercar una solució tot justificant la importància de dur a terme aquest període ja que és molt probable que la família no sàpiga el perquè d’organitzar aquest moment.

A tot això li hem d’afegir que nosaltres no som la veritat absoluta i que és la mare la que ha passat més temps amb l’infant i que per tant, millor el coneix. Amb això vull dir que no per ser mestres hem de posar les nostres conviccions per damunt de les dels pares ja que ells, encara que no hagin estudiat com nosaltres tenen una formació molt imporant: l'experiència.  

Resiliència ( 8 / 05 / 2012)

En aquesta classe hem estat parlant de la resiliència i a mi m’ha agradat la manera de definir-la que ha utilitzat n’Iñaki dient que és la capacitat de navegar entre aigües turbulentes i sobreviure.

Moltes de les coses que hem vist avui les he pogut trobar a un vídeo on s’entrevista a Boris Cyrulnik. Al començament d’aquest, l’home posa a la taula com la falta d’afecció és per a ell un maltracte físic i fa que l’infant no estigui preparat per afrontar les coses del món ja que per a ell suposa un excessiu estrés.

Al minut 3: 24h l’entrevistadora li demana la possibilitat de donar un gir a aquesta situació i és quan es comença a parlar de la capacitat de resiliència. Per a ell aquesta capacitat són les condicions que permeten a una persona retornar al seu desenvolupament, és a dir, per continuar en aquell moment on s’havien quedat. Un aspecte que em sembla important que diu és que no hi ha un perfil d’infant resilient sinó que s’ha de tenir en compte tot el seu entorn. Ell denomina a aquest entorn com si fos una constel·lació on es troben la mare, el pare, oncles, avis, monitors... i diu que si qualque estrella s’apaga hi ha una sèrie de persones més que són les que encara continuen allà i poden fer-lo reprendre el seu desenvolupament.

Quan estava parlant de l’importància d’aquest entorn se’m venia al cap l’ideari de Bronfenbrenner que també li atribueix a l’entorn de l’infant una gran importància en el seu desenvolupament.  Cap al final del vídeo, explica com estan desapareixent les relacions humanes i els infants es veuen educats pels mitjans de comunicació que no els proporcionen un aprenentatge sobre els rituals d’interacció.

Un altre punt del qual parla és que no hi ha infants més resilients que altres sinó que el que passa és que disposen d’un entorn que els permet més o menys desenvolupar aquest procés de resiliència. 

Un altre aspecte curiós que ha dit i que ja vàrem veure a classe sobre com un fotògraf conegut creia que s’havia refugiat en la fotografia per superar la seva timidesa, és que “entre els infants resilients hi ha un gran nombre d’escriptors, cineastes o pintors ja que és al refugi de l’imaginari on ells han pogut suportar l’horror d’allò real”. Per tant, estableix una relació entre la capacitat de resiliència i la creativitat. 

Altres punts sobre els quals parla són sobre l’altruisme, sobre els infants maltractas i l’afecció entre aquests i els seus pares maltractadors o de la societat d’avui... Crec que és una entrevista molt interessant perquè ho explica de manera molt clara i tot i que està en francès se l’entén molt bé i a més està subtitulat.

Per tant, el que he tret d’aquí és que un fet traumàtic no marca tota la vida si tenim un bon context que ens ajuda. Deixo l'entrevista i us recomane llegir-la, és molt interessant! 

El període d'adaptació (8 y 11 / 05 / 2012)

Tant avui com a la classe anterior hem estat parlant del període d’adaptació. Per començar, el que per a mi és un període d’adaptació és el procés complex i, moltes vegades, dolorós que es produeix en el moment d’acceptar una situació desconeguda (normalment amb la mare, perquè és amb la persona que estableix un major vincle) on s’han de contemplar els ritmes diferents dels infants. Aquesta seria la definició d’aquest període i el tema sobre el qual jo centraria la meva atenció en el paràgraf seleccionat per tots nosaltres de la prova d’examen.


Al llarg d'aquest escrit es veuen contestades algunes qüestions com ara: 
Perquè és un dels moments crucials i estratègics? 
Perquè s'inverteix una gran quantitat d'energies?
Podem establir regles de funcionament per a aquest període?
Què és allò que no hauríem de fer mai? 

El perquè de planificar aquest període l’extrauré de dues lectures: la conquesta de la classe i l’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes de Menorca. No obstant, ja a la normativa surten unes orientacions on consta que s’ha de planificar aquest període.

Per començar aquest és un moment molt important en la vida d’un infant, ja que és l’entrada a un món (escola) aliè a la família i, com tots els canvis importats de la vida requereix un temps d’elaboració perquè alhora hem d’anar canviant nosaltres també. Els infants no poden deixar-se anar dels seus pares i mares sense agafar-se en un altre lloc; per això és molt important que abans d’anar a l’escola algun familiar hagi impregnat amb la seva presència tots els espais de la classe i que hagi pogut conèixer al mestre, veure l’escola i jugar en els seus espais. Com ja vàrem dir a classe aquest moment s’ha de fer de manera gradual i per això al principi l’infant hauria d’anar una estona amb els pares, sense haver-s’hi de quedar. 

Però, com diu Cristóbal Gómez: “tan important és l’elaboració de la separació per als infants com per als seus familiars. L’angoixa que provoca als pares i les mares la separació es transmet als fills. Per això, en les primeres trobades no formals que es tinguin amb la família, és imprescindible donar confiança i parlar d’aquesta angoixa”. 

A més, i relacionat amb aquestes separacions que es fan de manera gradual entre la família i l'infant una de les coses que no hem de fer mai és mentir al nen, és a dir, els pares han de dir-li que surten però que tornaran i, evidentment, tornar. A més, tampoc hem de pensar que el fet de ser professionals en educació ens dóna el dret a no tenir en compte a les famílies o situar-nos per sobre d'aquestes. 

Amb la manera de planificar les aules, els primers dies de classe, i en definitiva, la manera com un centre estigui organitzat estarem transmetent una confiança als infants que, indirectament, transmetrem a les famílies a través d’aquests.

A més, per molt que planifiquem, no tots els infants necessiten el mateix temps, pot haver avant i enrere i això també ha de quedar explicat a les famílies. També el perquè de planificar aquest període i més relacionat amb el paper del mestre és donar l’oportunitat perquè estableixin nous vincles i ajudar-los a fer les primeres socialitzacions.

Per tant, no només hem de pensar en l’infant sinó que també incideixen altres factors com són les famílies, el mestre i l’organització del centre en general.

Per una altra banda, com ja vàrem veure quan parlàvem del vincle, l’infant té la capacitat innata de relacionar-se però està demostrat que l’absència de la figura d’afecció del nen pot provocar problemes en les capacitats socials i cognitives (no te perquè afectar a la totalitat dels infants).

Diu Alexander Lowen que quan un nen per la fe en la seva mare a causa de la separació comença a perdre la fe en ell mateix perquè és la mare qui li transmet la seguretat per explorar el món. Per tant, quan veu que la seva persona de referència desapareix, això POT provocar angoixa, expressada de moltes maneres.

Com a síntesi  hem de saber que tot i que l’infant des del moment del naixement té la conducta innata per començar la seva socialització (somriure, plorar, vocalitzar...), si aquest veu que la figura amb la que ha establert un vincle afectiu clau ha desaparegut, aquesta conducta exploratòria s’atura bruscament.

Per tant, com que està comprovat que això pot passar i seguint les paraules de Vicenç Arnaiz: “ens vam afanyar a dissenyar una estratègia que permetés l’accés a la separació de l’infant com una conquesta d’aquest i no com l ‘acceptació amb més o menys resignació d’una distància imposada”.  

Per últim, la darrera part d'aquesta activitat l'utilitzaré per analitzar una vinyeta que hem vist a classe sobre la contestació d'una mestra a la pregunta de: professió? La mestra li contesta: animadora, educadora, actriu, mare, guia turística, lingüista, gesticuladora, etc.

Crec que aquesta contestació és ben encertada. Nosaltres serem mestres i haurem d'educar a un gran nombre d'infants al llarg de la nostra professió; no obstant quan parlem d'educar no només hem de pensar en els aspectes cognitius sinó que l'educació inclou altres àmbits com el social o l'emocional. Per tant, és cert que de vegades hem de ser bons comunicadors ja que l'important no és el que sabem sinó la manera que tenim per transformar aquesta informació en una informació accessible pels infants; altres vegades, per tal que els infants mostrin interès per  un conte o per una explicació haurem de teatralitzar les nostres intervencions, ser creatius i cercar estratègies que captin l'atenció dels que més els hi costa i així podria dir moltes coses més que hem de fer per arribar al nostre objectiu: aconseguir que els infants siguin autònoms i puguin continuar aprendre fora de l'escola, al llarg de tota la seva vida.

Per tant, estic totalment d'acord amb la resposta tot i que en aquesta vinyeta la presenta com un càrrec per la dóna i li dóna un toc d'humor. Jo  no crec que sigui una càrrega haver de tenir tants de recursos al nostre abast sinó que aquests són els que ens enriqueixen com a professionals i els anirem aprenent a mesura que ens facin falta.

Bibliografia:

GOMEZ MAYORGA, C. (2003): La conquesta de la classe. El període d'adaptació. En in-fan-ci-a, n° 131.

Arnaiz, V. (2006). L’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes  de Menorca. Anuari de l’Educació de les Illes Balears, Fundació G.Cifre de Colonya.  

Per concluore amb aquesta entrada he fet un esquema sobre els diferents conceptes que hem aportat els diferents grups i la manera com jo els distribuiria. 

L'escola d'avui (26 / 04 / 2012)

En la classe d’avui hem començat per escriure com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants. Per descriure aquest tipus d’escola havíem de tenir en compte la filosofia que la sustenta, els objectius i els models i motivacions. Primer ho hem fet de manera individual, després en petit grup i, per acabar, hem fet una posada en comú amb l’altre grup. Les respostes han estat les següents:

Filosofia que la sustenta: partir d’una imatge d’infant competent, actiu, capaç i, per tant, que tota l’actuació pedagògica tingui l’objectiu de donar resposta a les seves necessitats (JO).

Escola oberta i propera on el nen sigui el centre (PETIT GRUP).

Escola humanista que prioritza l’escolta, la participació i la comunicació (ALTRE GRUP).

Objectius: fomentar un centre on tots els infants tinguin cabuda dins l’aula així com les seves emocions i passar de la cultura d’aula a la de centre (JO).

Fomentar el contacte amb la natura utilitzant els recursos naturals en l’ensenyament, incloure a tots els alumnes (inclusió)  (PETIT GRUP).

Aconseguir una escola integradora, donar un marc de seguretat (desenvolupament emocional) partint dels interessos i necessitats dels infants (ALTRE GRUP).

Models i motivacions: model constructivista, que sigui l’infant el que construeixi el seu coneixement i no que reprodueixi el que ha construït una altra persona i que no té sentit per a ell (JO).

Model constructivista però afegint la part emocional (PETIT GRUP).

Aprenentatge per a tota la vida (ALTRE GRUP).

Després hem vist un quadre sobre la història de l’educació infantil, els models que ha hagut i que encara hi ha i hem col·locat les nostres respostes al model corresponent. En finalitzar hem arribat a la conclusió que totes les nostres aportacions pertanyien a la “Casa del nen”  és a dir que tots tenim una idea d’escola basada en el nen i en les seves necessitats. 

Com que avui hem parlat del tipus d'escola que hauria d'haver als nostres díes, he volgut fer un referent d'escola per a mi, les escoles del nord d'italia, per això aquí deixo alguns vídeos sobre el que fan els seus alumnes i alguns punts claus de la seva metodologia. 

Deixo també un parell de frases que m'agraden:

"Toda lección debe ser la respuesta a una pregunta; es decir que debe responder a una curiosidad interior del niño o, por lo menos, debe primero despertar esta curiosidad para proporcionar un alimento. Armonizar la voluntad de aprender con el deseo de aprender". Dewey

"Quiéreme cuando menos lo merezca, porque será cuando más lo necesite" (desconegut)