Durant el tema 3 i 4 hem estat parlant dels factors psicològics implicats en l’aprenentatge. Durant aquesta reflexió aniré posant tots dos tipus de factors (intrapersonal i interpersonals) de manera lligada, ja que penso que tots dos estan en contínua interacció.
Pel que fa als intrapersonals, jo diferenciaria entre l’aspecte emocional de l’infant així com la disposició d’aquest per a l’aprenentatge.
L’aspecte emocional té a veure amb l’autoconcepte i l’autoestima del nen; si té un bon concepte de sí mateix i confia en les seves capacitats per aprendre, aprendrà millor. Aquí intervé un factor interpersonal com és la relació amb professors o companys. Si un infant rep missatges negatius per part d’aquests, acabarà no podent fer res. Per exemple, si li diuen sempre si tu això no pots fer-ho, deixa al teu company que tu no sabràs... el nen acaba per no fer-ho (“profecies d’autocumpliment”). Per tant, és molt important treballar l’equilibri personal de cada nen i evitar que l’autoconcepte negatiu de l’infant es confirmi i creï una autoestima negativa.
Per treballar l’autoconcepte hem de fer que els infants vagin prenent consciència de les seves limitacions i possibilitats a més de reflexionar molt, com ja he argumentat dalt, sobre allò que diem als infants.
Un professor, també ha d’anar en compte de no donar caure en l’error de donar més ajuda als alumnes de qui s’espera més i, pel contrari, una ajuda de menor qualitat a l’alumne de qui es tenen expectatives baixes.
La disposició de l’alumne per aprendre és un altre factor important que està molt lligat a la motivació d’aquest. Segons la motivació d’aquest per aprendre tindrà un enfocament profund (té voluntad d’aprendre) o un enfocament superficial (només vol complir els mínims per aprovar).
L’enfocament profund aniria lligat a una motivació intrínseca, la motivació que dins teu fa que vulguis aprendre, veure que el que fas té una utilitat. En canvi, l’enfocament superficial està relacionat amb la motivació extrínseca (que ve de fora), on l’únic interès que tens és treure una bona nota i la recompensa per fer-ho bé.
Les causes que fan que un nen tingui un tipus d’enfocament o un altre és l’interès en el contingut. Aquest interès pot variar segons si:
-Coneix el sentit d’allò que està aprenent (la seva funcionalitat).
-Si disposa de temps, ja que si una activitat és molt complexa i no deixem suficient temps els infants es quedem amb uns aprenentatges superficials.
-L’ansietat és una inhibidora de l’aprenentatge; aquesta pot venir donada pel tipus d’avaluació que se li presenta (tornen a entrar en lloc factors interpersonals).
Per promoure un enfocament profund, un bon mestre hauria de:
-Veure quins són els coneixements previs dels infants per tal d’adequar-nos al seu nivell. Tot i que hem estudiat la importància de la memòria en el procés d’aprenentatge, la memorització mecànica no pot ser el procediment per a l’ampliació de coneixements previs sinó la memòria comprensiva ja que és aquesta la que permet que puguem aplicar els coneixements quan els necessitem (ser competents).
-Intentar que els alumnes entenguin la importància d’aprendre.
-Relacionar el nou contingut amb els coneixements previs de l’alumne. Hem de pensar en nosaltres mateixos per exemple quan aprenem un idioma ja que si no sabem dir bon dia en rus, difícilment podrem parlar sobre economia en aquest idioma.
Per finalitzar aquesta reflexió i com a conclusió, podríem dir que les característiques que hauria de tenir una activitat o un aprenentatge són:
-Conèixer el sentit/finalitat d’aquesta (veure el sentit que té allò que aprens).
-Que provoqui un repte: que no sigui ni massa fàcil (no motiva) ni massa difícil (desanima).
-Que enllaci amb els coneixements previs.
-Que sigui pràctica, útil i transferent (funcional). Ser capaç de transferir els aprenentatges a un context diferent.
En definitiva són una sèrie de pautes sobre els factors intra i interpersonals que afecten als aprenentatges dels infants, basats en les diferents teories que conformen el marc constructivista (autors que persegueixen un mateix repte: la construcció del coneixement).
A continuació faré una petita reflexió sobre els tipus d’intel·ligències que hi ha segons en Gardner, posant els exemples que he trobat a la vida real i afegint les estratègies que esmenta aquest llibre per afavorir les diferents intel·ligències.
La referència bibliogràfica del llibre que he fet servir és la següent:
PRIETO SÁNCHEZ, M.D i BALLESTER MARTÍNEZ, P. (2003, 2010). Las inteligencias múltiples: diferentes formas de enseñar y aprender. Madrid: Pirámide
Al darrer seminari d’Educació Inclusiva hem vist el vídeo “Pensant en els altres” on un professor treballa amb els seus alumnes les emocions. El seu objectiu és educar per ser feliç i això pensa que s’aconsegueix establint lligams entre els infants. Això de la felicitat pot semblar que només te a veure amb el fet de riure però si ho pensem està íntimament lligat a aspectes acadèmics com la lecto-escritura. Per exemple, en el cas de una persona major que ja no pot moure’s gaire bé i que la major part del dia la passa asseguda a una cadira el fet de saber llegir i poder utilitzar aquesta competència per passar el temps segurament la farà molt més feliç que si no sabés.
Tot això està relacionat amb una de les intel·ligències d’en Gardner: la lingüística ja que per a ell aquesta es manifesta a través del llenguatge oral i escrit.
A més, també hem vist a estratègies educatives com els infants ja des de que neixen estableixen els seus vincles afectius gràcies a la capacitat innata de què disposen per relacionar-se amb el seu entorn mitjançant conductes com ara un somriure, plorar... Tot això és el primer apropament al nostre sistema lingüístic.
Penso que a l’escola aquesta és una intel·ligència que es pot treballar en qualsevol activitat ja que el llenguatge es pot utilitzar a qualsevol activitat per discutir, reflexionar, expressar el que sentim, però això, com tot s’ha de treballar. Un qüestionament al mètode per fitxes podria ser aquest: si el nen només a de seure fer el que li demanen i tornar a altra fitxa estem desenvolupant aquesta intel·ligència? No seria millor fer una activitat, com per exemple un racó i després fer que els infants ens expliquin allò que han fet? De quina manera estem treballant aspectes com respectar els torns de paraula, l’expressió i l’escolta?
Al llibre surten dues activitats (“el cuentacuentos” i “el reportero”) que serveixen per avaluar aquesta competència de manera contextualitzada i veiem com per exemple a partir de la invenció d’un conte es poden avaluar tots els aspectes propis del llenguatge sense recórrer a proves estandaritzades. Malgrat això penso que les taules que surten en els annexos de la intel·ligència lingüística que són escales estimatives haurien d’estar complimentades amb altres registres o al manco dur una continuïtat per poder servir com a mètodes d’avaluació ja que tal vegada un dia un nen no mostra coherència al narrar els successos però potser altres dies si.
Com diuen els autors cognitius, els nens coneixen el món a través de la seva observació activa. Ara és un dels punts bàsics de les escoles, ja que es pretén que tots els nens aprenguin fent, és a dir experimentant, tocant... Les persones vivim en societat i, per això hem d’aprendre a descobrir per nosaltres mateixos les relacions que s’estableixen a l’entorn.
Pot parèixer que això d’estudiar la reproducció, alimentació de plantes i animals és matèria exclusiva d’àrees com naturals, coneixement del medi... però no s’ha de veure des d’aquesta perspectiva. Els nens solen tenir molta curiositat per la vida dels animals i és molt útil portar a classe algun animal ja que a més d’ajudar-los a comprendre tots aquests processos que hem dit mitjançant l’observació directa és un element que dona sentiment de pertinença als nens.
Algunes de les orientacions que dóna el llibre per afavorir aquesta intel·ligència són fer col·leccions o utilitzar instruments com el microscopi. Aquestes dues coses es poden fer a partir dels interessos dels infants ja el fet de plantejar traure a classe objectes importants per a ells i fer que ells mateixos els classifiquin (segons la seva lògica) ja està fent que treballin les classificacions. A més el fet de tenir la classe ordenada, amb les coses ben classificades per caixes fa que els nens adquireixin aquest hàbit que també els ajuda. A una classe que vàrem visitar (quatre anys) els nens degut a l’hàbit que tenen de posar les coses al seu lloc, quan varem presentar els materials, a l’hora de replegar fiquen tots els pals a una caixa, els embuts a altra, els tubs, els pots... A més a aquestes edats hi ha molt d’interès pels insectes i en el cas d’aquesta classe pels “bichos bola” i tenen un ficat a un microscopi que els permet observar-lo.
Veiem com totes aquestes accions es poden portar a terme des que els infants són petits ja que per si mateixos ja tenen interès per explorar el món que els envolta i moltes vegades som els adults els que els privem d’això: deixa ja els bitxos aquests, no et fiquis pel camp que t’embrutes, tira aquesta planta que està bruta... Cada vegada que un nen està immers en una curiositat seva, li llevem la concentració perquè la centri en allò que nosaltres volem.
A educació Infantil aquesta intel·ligència és molt utilitzada ja que, quasi sempre, els professors acompanyen les informacions que els hi donen amb les imatges de l’objecte. Aquesta intel·ligència penso que es desenvolupa de manera similar a com deia Bruner que els nens es representaven les coses: primer necessita veure la imatge real, després ja se la poden representar mentalment, i finalment, ja pots representar mentalment aquella cosa sense recórrer a la seva imatge real.
El que hem d’anar amb compte és de no començar per la darrera fase ja que no li dones l’oportunitat al nen de substituir els símbols per l’objecte. Un altre exemple és els panells de documentació o els murals d’allò que fan, ja que aquests acompanyen la imatge d’un text.
Les estratègies que ens suggereix per treballar aquesta intel·ligència són:
-Els esquemes o mapes conceptuals. Sense oblidar que aquests haurien de ser fets pels propis alumnes ja que el fet que jo seleccioni una sèrie de paraules que són claus per a mi no significa que hagin de ser igualment importants per a altres. Aquest és un aspecte que no es treballa molt (sobretot a edats adultes) ja que els professors si et donen algun tipus de representació d’aquestes és feta per ell i no ajuden als nens a adquirir aquesta habilitat.
A infantil, aquests esquemes i mapes conceptuals es poden treballar fent una documentació final dels projectes que realitzem on els nens decideixin amb l’ajuda del professor les imatges que més identifiquin els seus projectes i els textos que poden posar. D’aquesta manera els infants tenen un suport visual al qual poden recórrer quan vulguin.
-Altra estratègia molt utilitzada a secundària és subratllar la informació amb colors diferents (el més important en taronja, els noms d’autors en verd...).
Aquesta intel·ligència fa que siguem millors a l’hora: d’observar, representar, imaginar..., aspectes bàsics per començar a treballar des de petits.
Utilitzem el cos per expressar-nos i per descobrir el nostre entorn. Com ja havia dit a l’apartat anterior Bruner ja ens deia que el primer pas per representar que tenen els nens és experimentar i manipular l’objecte que es vol aprendre per adquirir la informació.
Moltes vegades, sobretot en les etapes superiors de l’educació es deixa de banda el cos per dedicar-se exclusivament als processos cognitius. Ara ja es té més consciència sobre la importància de el contacte real (activitat física) en relació a l’atenció i a la memòria ja que un nen que té interès per alguna cosa la manipula centrant la seva atenció i això afavoreix a portar aquesta experiència a la memòria a llarg termini.
És evident, que estar asseguts a una cadira escoltant el que diu el professor, no afavoreix gens a aquest tipus d’intel·ligència ja que els infants aprenen FENT.
Hi ha una de les estratègies que ofereix per millorar aquesta intel·ligència que és l’intercanvi de posicions un exemple que utilitzava un professor meu era que el nen que estava parlant havia de sortir a la pissarra i fer de professor, intentant donar la classe mentre la resta parlava, em record que era una manera molt eficaç de posar-nos al seu lloc.
Els diferents professionals que tenen desenvolupada aquesta intel·ligència són els ballarins, actors, esportistes o inventor. Tot i que pot semblar que aquestes habilitats només es poden desenvolupar a música i psico també es pot fer que els nens quan estem estudiant les cultures (un tema molt treballat ara per l’augment de la immigració) facin menjars típics, representin costums, es vesteixin...
Si volem que els infants siguin sensibles al so i tinguin les habilitats per apreciar, discriminar, transformar i expressar les formes musicals hem de treballar-ho des de Infantil.
No hem de traslladar aquesta intel·ligència a l’àrea de música ni dedicar-li dos moments puntuals a l’any, cantem la cançó del Nadal i ja hem treballat aquesta capacitat musical.
Hem de fer que la música esdevingui una part important del procés educatiu ja que aquesta crea un clima molt càlid i acollidor. A una de les escoles que hem anat cada matí a l’assemblea utilitzen una cançó per donar-se el bon dia i una altra per parlar del temps. A més quan no saben quin dia de la setmana és també canten acompanyant de gestos els dies de la setmana, i això fa que els nens es recordin.
Però hem d’ensenyar estils de música diferents perquè els nens puguin desenvolupar el seu gust i l’apreciació musical. També considero important incloure a la classe les cançons populars dels nens ja que és una part de la seva identitat i a més de treballar les seves tradicions els fa sentir-se acollits.
A més, el fet de treballar els ritmes i els sons experimentant amb el propi cos fa que els nens aprenguin a conèixer el propi cos i els dels altres, un aspecte a treballar dins el currículum; a més d’ajudar a expressar les seves emocions a través del cos i la veu.
Hem de saber els moments adequats per fer ús d’aquesta ja que si la posem mentre els nens fan activitats que requereixen concentració i a un volum elevat poden estar llevant-los la concentració en la tasca.
Les matemàtiques han estat una de les àrees més problemàtiques a l’aula. Molts d’infants tenen fracàs en aquesta matèria i jo crec que és per la manera d’explicar-les que tenim. Parlem d’interrelacionar continguts però donem formuletes que no entenem ni nosaltres, els nens les apliquen sense saber perquè serveixen i, per tant, mai arriben a ser una competència per a ells ja que a altres contextos no sabrien perquè fer-les servir. Les matemàtiques han estat una de les àrees que menys ha sabut globalitzar els continguts amb altres aspectes; el fet de donar aquesta assignatura com un mètode parcel·lat fa que els nens la descontextualitzen del seu entorn real.
No obstant, i basant-me en infantil, són molts els moments en què els nens utilitzen aquesta intel·ligència: quan ordenen les coses per tipus, quan intenten ficar tubs dins altres, quan posen pedres més grans baix perquè les seves construccions no caiguin (equilibri), fiquen i saquen les coses de les caixes...
Al llibre ens parla d’algunes estratègies que podem fer servir a classe com ara el mètode socràtic consistent en fer preguntes als nens. Crec que per utilitzar aquest mètode és important ser persones pacients, que saben esperar les respostes ja que els nens, al igual que nosaltres, necessiten un temps per reflexionar sobre el que els hi demanes. Aquestes preguntes podrien realitzar-se, per exemple, mentre estan als racons.
Abans de començar els racons, es pregunta als nens quins volen anar als racons, què varen fer el darrer dia, a on aniran els que tenen que anar a l’hort... (recordar), al recollir se’ls hi diu que les coses iguals han d’anar al mateix lloc (classificar), perquè ha caigut la torre? (esbrinar els errors), què heu fet avui al racó de les casetes (extreure les idees principals), què més podem fer amb les petxines? (elaborant), són iguals la sorra i la terra?quina diferència hi ha? (comparant), hem pots resumir el conte que heu representat amb titelles? (resumint), què us sembla si ordenem els llapis del racó d’art segons el seu color? (ordena), què passaria si fiquéssim arena dins el tub? I si poséssim la terra a aquest colador tan petit? (prediciendo), etc.
Aquestes preguntes les he anat fent jo perquè penso que al dia dia de la classe hi ha molts de moments on es poden treballar aquests conceptes.
En definitiva, es tracta de fer als nens pensar i que siguin aquests els que a partir dels seus propis dubtes, les seves hipòtesis descobreixin tots aquests conceptes manipulant i, amb l’ajuda del professor; que ells trobin el seu propi mètode d’aprenentatge.
Si utilitzem el mètode tradicional de començar a sumar i restar amb nombres que no tenen cap significat per a ells estem creant aprenentatges superficials que acaben fent mecànicament i sense entendre. A una de les escoles que hem anat, cada matí a l’assemblea els nens treballen amb números ja que cadascú té el seu a la llista, conten quantes papallones han vingut aquell dia, quantes han faltat i si són tantes i han faltat tantes quantes són aquell dia? Estan fent operacions però amb ells mateixos.
Si fem les coses així, seguint un procés gradual i no començant directament pels símbols matemàtics evitarem l’ansietat que provoca aquesta àrea més endavant. En aquesta línea, tampoc hem de transmetre als nens la dificultat de les matemàtiques, ja que hi ha molts de professors que presenten l’assignatura dient que és molt difícil, que han de posar molta atenció... Tampoc hem de caure en l’error de, per pensar que les matemàtiques són molt difícils, cada vegada que els nens ho facin bé se’ls premiarà ja que estarem abusant del mètode conductista sobrecarregant als nens de reforços que incrementen la seva dependència. Com a totes les activitats hem de tenir molt present el nivell del nen per no crear dissonàncies que creïn en el nen un estat d’inseguretat i angoixa.
Intel·ligència social: relacions interpersonals i intrapersonals.
Com ja vaig dir anteriorment, els nens des que neixen tenen la capacitat innata de relacionar-se amb la resta. Vivim en societat i, per tant, hem d’aprendre a conviure dins aquesta. A educació infantil, aquest és un tema que es treballa tots els dies i que a molts de nens, sobretot els que no han anat a l’escoleta o són fills únics els hi pot costar més. Per això penso que a totes les activitats hem de promoure un clima democràtic on els nens aprenguin a respectar els torns de paraula, xerrar fluixet per no molestar a la resta, saber escoltar i també saber expressar-se.
Penso que a Educació infantil, totes les escoles haurien de fer racons i ambients per tal que s’acompleixi aquest objectiu de què els nens aprenguin a relacionar-se amb la resta. He nombrat aquests dos perquè a un es fomenta la relació entre iguals (racons) i a l’altre amb nens de diferents edats (tallers).
Dins d’aquesta intel·ligència en Gardner separa la intrapersonal de la interpersonal. La diferència és que a la primera es refereix al propi individu amb sí mateix i la segona inclou les relacions entre el jo i els altres.
Per tal d’afavorir la intel·ligènciaintrapersonalhem de potenciar l’autoestima dels infants així com treballar els sentiments i la manera d’expressar-los. Pel que fa a l’autoestima s’ha de començar perquè el centre ofereixi les mateixes oportunitats a tothom; partint d’aquí tots els alumnes han de ser partícips del projecte educatiu del centre ja que són els protagonistes del procés d’ensenyament aprenentatge, per fomentar aquesta participació s’han de formar grups heterogenis on tots puguin ensenyar i ser ensenyats dels altres.
Si fem que els alumnes creguin en si mateixos, aquests estaran més motivats per seguir aprenent i així tot és una cadena: si els nens senten que formen part d’un grup, estan motivats, per tant, participen i amb aquesta participació es comuniquen amb la resta (interpersonal). Per això crec que la base és aquesta.
En quant a l’expressió de les emocions varem veure un vídeo a Educació Inclusiva que mostra molt bé com treballar aquest aspecte dins l’aula; he afegit aquí la primera part del vídeo i si us interessa i voleu continuar veient-lo podeu anar a: http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=Pb_ZJ_xnx6I
Pel que fa a la intel·ligència interpersonal si volem crear dins l’aula un clima democràtic hem de transmetre valors com la empatia, la solidaritat, la democràcia... amb les nostres accions.
A totes les aules hi ha una sèrie de normes que ajuden als nens a saber com han de comportar-se per trobar aquest clima. És important que aquestes normes hagin estat creades de manera conjunta amb els nens ja que així guanyen significat per a ells.
És inevitable que hi hagi conflictes i, per això, hem d’estar preparats i hem d’incloure als nens perquè sàpiguen resoldre aquests. Així, per exemple si durant l’hora de racons la mestra observa que hi ha hagut algun problema quan terminen i es senten per reflexionar s’ha de treure el tema, veure les causes, com es podria solucionar i, també demanar als alumnes si ha hagut algun altre conflicte. D’aquesta manera aprenen a utilitzar el diàleg per solucionar les nostres diferències.
Es tracta de crear un ambient on els nens visquin la diversitat com una manera d’enriquir-se, siguin conscients que no tots pensem igual perquè ningú és igual a un altre i això, com ja he dit, es treballa amb les actuacions de cada dia.
Aquest esquema que m'he fet és molt global ja que només he explicat algunes parts de les teories dels diferents autors que hem donat a classe. És una mena de recordatori que tindré a la mà per tal de recordar-me dels seus punts més forts.
No he fet un mapa conceptual per por a tornar molt temps després i no recordar segons quins conceptes i, també, perquè si algú el veu i el tema és nou per a ell/a no l'entendria. Per això he decidit que era bona idea explicar algunes de les seves aportacions i fent això, m'ha servit per repassar una mica tot el tema, ja que he anat seleccionant allò que veia pertinent. El deixo aquí perquè si algú vol algun dia tenir una visió general dels cognitius pugui donar-li una ullada :D
En aquest bloc, hem treballat els diferents models cognitius. A mi sempre m’ha semblat molt interessant el model de Piaget. Penso que va fer investigacions molt interessants i que encara avui continuen vigents.
Si ho pensem, la concepció que tenim ara sobre com hem d’educar al nen no és tan diferent de la que va proposar ell. El que crec és, que com ha passat amb el conductisme, se l’ha donat la volta i s’ha capgirat el que ell deia. Per exemple, quan Piaget va proposar una sèrie d’etapes que podien servir de guia, els mestres les van agafar com una cosa tancada on si el nen tenia una determinada edat i encara no havia assolit les característiques d’aquella etapa se l’etiquetava de no tenir un desenvolupament correcte.
He de dir que tot això que es planteja ara sobre el constructivisme i el paper actiu del nen no ve de fa deu anys ni és una cosa nova sinó que com estic veient a mesura que avança el temari cadascun dels autors ja deia al seu moment coses molt interessants sobre els infants, els mestres, les metodogies...
Centrant-me en Piaget, ell ja deia que els nens aprenien millor si actuaven de manera activa i, per això, va ser una manera de reaccionar als models conductistes on tot el procés d’ensenyament-aprenentatge tenia el pes en el professor. Una de les crítiques al seu model teòric és el poc pes que se li dóna al professor però jo penso que això és una de les coses que tampoc es va analitzar amb profunditat ja que ell no pretenia deixar als nens tots sols que investiguessin sinó que darrera de tot això hi havia una planificació per part del mestre que possibilitava els aprenentatges dels infants. Com vaig veure a es Pratet, els nens no arriben a classe i miraculosament estan treballant aspectes com l’experimentació, la creativitat i les estructures simbòliques sinó que darrera hi ha un gran treball per part de les mestres perquè tots aquests espais de joc han estat dissenyats amb una coherència per tal de donar resposta a les diferents necessitats que he nombrat.
Per tant, ell ja plantejava una manera de fer les coses en quant a l’alumne i al professor que avui dia encara s’està intentant.
Com ja he dit ell no pensa que l’adult s’hagi de desentendre’s de l’infant sinó tot el contrari, als primers anys de vida diu que necessita l’ajuda d’un adult per adaptar-se. Això coincideix amb una cosa que diu en Punset a una de les seves entrevistes: “paraque un humanoadulto sea independiente,debe de haber sidoun bebédependiente”.
També coincideix amb un dels fonaments del constructivisme ja que diu que el nen no és una tabula rassa sinó que porta una sèrie de coneixements sobre el món diferents al que tenim els adults. Per tant, els professors haurien d’estar capacitats per interpretar allò que diuen els infants i donar contestacions que no s’allunyin dels seus pensaments i li descol·loquin tot de cop.
El fet que per a ell allò important a l’hora de determinar el camí de l’aprenentatge siguin els interessos dels nens (a partir dels interessos, el procés d’ensenyament-aprenentatge va cap a on costat o cap a un altre. Per tant, ens parla del seu desacord amb els llibres i les tasques predeterminades com podrien ser avui en dia les fitxes.
Amb tot això, vull demostrar la gran importància que pren el professor en el procés d’aprenentatge dels alumnes i per això no crec que la gent que criticava el paper passiu del mestre hagués entès bé les idees de l’autor.
Fins i tot en el tema de les avaluacions Piaget estava en desacord amb les proves tancades de les quals encara avui fem ús i això estaria relacionat a què no tots els nens parteixen d’un mateix punt ni són capaços d’avançar al mateix ritme, per tant, necessiten avaluacions diferents.
Per últim he trobat una part d’un llibre (no surt el nom del llibre però parla de Piaget i Vygotski) on parla de què Piaget a les seves conferències a Estats Units sempre rebia una pregunta: “¿qué puedo hacer para lograr que mi hijo entre más pronto a una etapa cognoscitiva más alta?" i ell contestava que els aprenentatges havien de succeir de manera natural sense forçar ni pressionar als nens perquè aconseguissin moltes coses massa prest en el seu desenvolupament.Penso que això té molt que veureamb el mètode de Glenn Doman. He continuat llegint el llibre i he volgut pegar el fragment exacte de com ho diu:
“Algunos padres pasan muchas horas diariamente sosteniendo grandes tarjetas con palabras para incrementar el vocabulario de su bebé. De acuerdo con la perspectiva piagetiana, ésta no es la mejor forma para lograr que los infantes aprendan, ya que da demasiada importancia a la aceleración del desarrollo intelectual, implica un aprendizaje pasivo y no funciona”
En el moment que he llegit això se m’ha vingut al cap el mètode que he esmentat i del qual vàrem parlar a classe i he buscat un vídeo per veure el que els pares fan dels seus fills, quan en aquestes edats el que haurien de fer és jugar i proporcionar-los un vincle afectiu adient. Això sí, no soc qui per criticar a ningun pare ni professional ja que cadascú fa el que pensa que és més adient, només escric els meus pensaments i opinions. Aquí deixo el vídeo i una pregunta perquè cadascun reflexioni: de veritat creus que el fet que el teu bebè repeteixi les paraules que tu li has posat al mateix cartell, durant qui sap quant de temps, fa que incrementi la seva intel·ligència?
Sabem que a una classe no hi ha cap nen que sigui igual a un altre. Si acceptem això també hem d’acceptar que no tots els nens tenen el mateixos estils cognitius, és a dir, no tenen la mateixa manera de processar la informació i això té a veure amb l’atenció que paren a l’hora de realitzar un treball.
Crec que el fet de tenir estils diferents no és cap desavantatge sinó simplement una diferència més entre l’ésser humà. No obstant això també penso que no perquè un nen tengui un estil se l’ha de deixar fer, és a dir, acceptar que aquest nen para més atenció en els detalls i no intentar que tingui una visió més de conjunt.
Ara mateix ens trobem en una època de canvi on estem parlant constantment de deixar el temps que necessita cada nen per fer les coses i, una de les diferències entre aquests dos estils és el temps que utilitzen en donar una resposta. Normalment, si un nen para en analitzar els aspectes més concrets d’una tasca i realitza tot això anant per passes, tardarà més temps en donar la seva resposta. Si de veritat estiguéssim respectant els ritmes dels infants a classe, a les escoles abundarien més els nens reflexius però la societat en què vivim ara ens pesa molt i ens condiciona a nosaltres els adults. Amb això vull dir que quan estem a una classe i hi ha un nen que per exemple, per resoldre un problema matemàtic està acudint a un munt d’operacions, repassant-les, mirant si aquestes operacions les va utilitzar en problemes similars, etc. i nosaltres estem veient que nosaltres ho haguéssim fet d’una altra manera, tendim a forçar al nen i a intentar canviar la seva manera de fer perquè ho faci més ràpid. De manera, que estem trencant tots els passos que el nen ha de fer a causa del seu estil cognitiu per fer que canviï a un estil més impulsiu.
En aquest exemple, he relacionat moltes coses, però el que vull expressar és que a les escoles no estem donant aquest temps i, tot i que ens agraden molt els nens reflexius que es fixen en les coses, que les fa amb detall... estem impulsant l’altre estil amb els nostres ritmes accelerats i frenètics.
No vull dir que l’estil reflexiu sigui millor però és necessari al igual que també és necessari veure les coses d’una manera més global. Per exemple, ara estem passant per una nova manera de treballar a les aules, per projectes. Aquesta manera de treballar implica una visió global del treball que anem a realitzar perquè si no és així, si els nens no entenen el significat del conjunt del projecte, estarem parcel·lant una realitat que no respon a la finalitat del projecte sinó que més bé torna a ser com la fragmentació per assignatures.
Amb aquesta reflexió he volgut fer una petita crítica a la manera de fer que tenim a les escoles i, també a la importància de treballar ambdós estils.
Les diferents teories que han estudiat aquests estils diferents diuen que la causa dels diferents estils poden ser els factors biològics, l’ansietat, factors de motivació i culturals. Jo penso que més que els factors biològics, la causa d’un estil o un altre està més bé en l’entorn i l’educació que reben. Com ja he dit anteriorment, penso que a l’escola els nens aprenen un estil o un altre, canviant-lo en ocasions degut a la nostra metodologia i també a la societat en la que vivim.
La motivació del nen també és un factor important per ambdós estils; si un nen no està motivat per la tasca que està fent difícilment dedicarà temps als detalls de l’activitat (reflexiu) però tampoc serà capaç de veure el sentit d’allò que fa de manera global (impulsiu).
Una cosa que no he dit abans sobre la cultura en la que vivim és que ara mateix s’associa la rapidessa a la intel·ligència (que el nen sàpiga llegir molt ràpid, que faci les operacions ràpides, que es vesteixi ràpid...) i això és un greu error que l’únic que fa és que els nens responguin de manera precipitada sense reflexionar la resposta.
Com he dit anteriorment, tot i que impulsem l’estil impulsiu, és més valorat per la societat un estil reflexiu i, per tant, hi ha més estudis realitzar per tal de cercar tècniques educatives per reduir l’impulsivilitat dels subjectes. Entre aquestes tècniques es troba l’autoinstrucció de Meichenbaum, un programa per millorar l’atenció dels subjectes.
Aquesta tècnica el que utilitza és el llenguatge per regular la conducta on el procediment utilitzat és el següent:
1.L’adult mentre realitza una tasca es parla a sí mateix en veu alta (serveix de model).
2.El nen realitza la mateixa acció sota la direcció del model adult
3.El nen, al igual que feia l’adult al principi, realitza l’activitat donant-se instruccions a si mateix en veu alta.
4.Repeteix el pas 3 però en veu baixa.
5.Per últim, el nen realitza la mateixa acció però amb llenguatge no verbal, és a dir, per a sí mateix.
A partir d’això se li ensenya al nen a:
- Definir el problema: Què he de fer?
- Guiar la resposta: Com haig de fer-ho?
- Autoreforçament: L’estic fent bé, vaig bé...
- Autocorrecció: saber afrontar els errors que has comès (he comès un error però continuaré, aquesta vegada més a poc a poc...).
Un exemple on s'expliquen els passos que faria un nen que he trobat a internet sobre aquesta tècnia és aquest:
Per a mi, aquesta tècnica està bé perquè ajudes als nens que li costa més centrar-se a anar aconseguint-lo, parant cada vegada més atenció. Penso que abans de tota activitat el professor ha de deixar molt clara quina és l’activitat que han de fer, és a dir, a l’assemblea, per exemple, a través de preguntes dels professors els infants han de saber que tasca van a realitzar, on poden cercar la informació per aquesta tasca, que és el més rellevant,etc. Però no només per als alumnes que presenten dificultats a l’hora de sostenir la seva atenció o que tenen estils més impulsius sinó a nivell de tota la classe ja que estàs treballant estils impulsius (què és allò rellevant?, en que ens hem de fixar?...) i estils reflexius (què hem de fer, visió global de l’activitat).
Hem de pensar que no sempre és culpa del nen el fet de no parar atenció en les coses sinó que som nosaltres els que no els deixem concentrar-se en allò que volen perquè els portem bojos d’un lloc per un altre i quan estan fixant-se en alguna cosa els agafem i els portem a altre lloc, seguint aquesta reflexió tenim dret a queixar-nos si després els nens no volen parar atenció? No serà que els estem presentant continguts buits d’interès i motivacions per a ells?
Cal que ens fixem una mica més en que estem fent nosaltres perquè els nens no vulguin prestar atenció a allò que NOSALTRES volem que es fixin i veure com podem fer que aquests nens acabin interessats pels continguts que els proposem. Per això, tot i que penso que és una bona manera de fer que el nen prengui consciència d’allò que està fent, crec que abans d’aplicar aquestes tècniques hem de veure si el que falla és la nostra metodologia i manera de presentar materials i continguts.
Ahir vàrem fer una excursió al CEIP Es Pratet. Aquest és un centre de nova construcció situat al costat dels multicines, a uns barracons. Primer ens varen mostrar una petita presentació, que és la mateixa que li fan a les famílies perquè aquestes coneguin quina és la línea del centre i quins són els seus objectius.
En període de matrícules l’escola fa una reunió informativa per als pares perquè puguin decidir a quin centre volen portar els seus fills i també els ensenyen els espais.
Com hem vist a classe és molt important la relació entre centre i arquitectura i en aquest centre això es du a terme.
Des del començament han fet arribar a tota la comunitat educativa que necessitaven la seva ajuda per sortir endavant i que comprenien les seves angoixes. Els nens són conscients i han viscut tot el procés: quan estaven els jardiners, electricistes...
Aquesta escola té molt clar que al plantejar-se quin projecte educatiu volien necessitaven una fonamentació teòrica, en aquest cas, les escoles del nord d’Itàlia. Ells volen donar resposta a les potencialitats dels infants i, per això, el nen és l’eix del seu aprenentatge però també amb els altres.
A la seva presentació inicial també parlen de la importància de la interacció amb l’entorn i del desenvolupar les estructures simbòliques del nen (important pel seu desenvolupament integral) i com moltes altres coses això es veu reflectit en les activitats que duen a terme.
Tot això i més, ens van explicar a la seva presentació en powerpoint de l’escola. Però el més sorprenent és quan fas la visita per tots els espais del centre. Jo ja havia estat a aquest centre més d’una vegada perquè és on el meu grup està realitzant el treball de preparació d’espais i observació.
També vàrem anar el dia que celebraven la festa de la tardor i en aquell moment vàrem veure la manera que tenien d’implicar a les famílies, de com cada grup de nens havia fet una cosa: els de tres anys havien dut fruits de la tardor, els de quatre anys havien fet panellets i els de cinc anys havien fet coses amb poma. No era una simple festa puntual, sinó que era el pas d’una estació a una altra perquè ja començaven a portar altra roba, fa més fred, es nota a la natura... Per donar resposta a uns dels seus propòsits, contacte amb la natura, havien traslladat la natura a l’escola, els nens havien preparat l’esmorzar i havien decorat aules i passadissos, hi havia troncs al terra on els nens disposaven de pedres per trencar les nous i havien inclòs jocs populars.
Pel que fa a un altre eix de l’escola, lainteracció entre infants (ja que els infants aprenen dels altres i amb altres) a nivell d’aula li donen resposta amb els racons (infants de la mateixa edat) i a nivell d’escola els tallers.
Pel que fa als racons, jo que he estat a una classe de P4 els dimarts i dijous fan els racons. Durant l’assemblea els infants han de decidir a quin racó volen anar, tenint en compte que no sempre poden anar al mateix racó i un cop decidits els grups posen un gomet perquè els nens puguin tenir a la vista quins són els racons que visiten. Un cop decideixen el racó aquests es posen en marxa i quan arriba l’hora de plegar els nens ho netegen tot i tenen total llibertat per sortir de classe per rentar-se les mans, anar al taller de cuina a rentar pots o altres instruments, etc. Estan molt acostumats a tenir aquesta autonomia i, pels passadissos troben a altres infants que també estan plegant o netejant i aprofiten per tenir converses.
En quant als tallers, ara com que l’escola ha crescut de 50 alumnes a 150 es fa un desdoblament de grups i els grups de tres, quatre i cinc anys A van dos dies a la setmana i els grups B altres dos. Penso que això és una bona manera de fer que nens de diferents edats es relacionin i a més crea un clima a l’escola molt casolà, sembla que tots es coneixen i, a més els grups van variant cada vegada que han fet tots els tallers (cada dos setmanes i mitja). A més, no només varen pensar en la satisfacció dels nens sinó que els adults també són tinguts en compte i cada adult treballa el taller on es sent més còmode i, per això, estan fixos a un taller.
Volen que s’estableixinvincles entre els adults i els infants, no només a nivell d’aula sinó que tots els infants coneguin als professors de què disposa el centre i no només a l’hora del pati. Per donar resposta a aquest fet els tallers són una gran eina ja que tots els infants passen per tots els tallers i troben professors que no són els seus tutors. A més, cada vegada que comença el curs, cada aula té cartells amb les fotos de carnet del grup i van visitant totes les altres aules i donant-los els cartell. Per tant, a totes les classes hi ha les fotos de tots els infants de l’escola i dels professors i als tallers també (cosa que ajuda al principi als professors que encara no coneixen als infants). Un exemple que hem va sorprendre d’aquesta relació que tenen tots els infants amb els professors va ser un dels dies que vàrem anar a l’escola i estant al passadís hi havia uns pares amb la seva filla que anaven repartint un calendari de la feina del pare a totes les professores de l’escola i un altre dia era l’aniversari d’una nena d’altra classe i va venir durant l’assemblea per donar-li un tros de pastell a la tutora de l’aula on ens trobàvem. Jo mai he viscut a la meva escola que els infants es relacionessin amb professores d’altra aula i si era l’aniversari d’algun nen la festa es quedava a nivell d’aula.
Quant a la família, des del moment de les matriculen conviden a les famílies a que venguin amb els infant i després es fan uns tallers familiars on els pares ajuden als nens a fer les senyes d’identitat d’aquests per als penjadors, caixes...Altres activitats són:
-Les reunions de grup
-Xerrades
-Que formin part de la comissió de tallers. A través d’aquestes comissions es varen adonar que hi havia molts de familiars que eren artistes, poetes, una ballarina professional, músics... i va ser una manera de portar l’art a l’escola, aprofitant el que tenen al seu entorn més pròxim. Per exemple, les escultures que hi ha a cada classe que identifiquen al grup aula les varen fer al taller d’art amb l’ajuda d’un artista o també a la festa de la primavera varen venir músics professions que varen fer un taller de percussió, ballarines...
-Festes (festa de la tardor, el hivern, l’estiu on la natura entra a l’escola.
En definitiva, aquesta visita ens ha servit per conèixer la realitat d’aquesta escola i es veu la gran coherència que hi ha entre el projecte teòric i la pràctica (creuen en les famílies i ho fan, en la natura i ho fan, en la documentació i també ho fan, etc.
Tots els espais sóneducatius, les aules cuiden al mil·límetre tots els detalls, no es fan les coses perquè si, sinò que tot té darrera una preparació i una finalitat, atendre a les necessitats dels infants. Les parets de l’escola parlen per si mateixes, dóna la impressió que tot té vida i és molt acollidor i estètic. A primera vista penses això és una escola, en barracons? I quan entres la impressió que et portes és immensa perquè veus el treball que han fet aquestes dones per convertir aquest centre en un espai acollidor i agradable!
No he posat fotos perquè tot està ple de documentacions i cares dels infants i la directora ens va demanar que aquestes fotos no es publiquessin (com és normal) però penso que encara que les hagués penjat has d’anar per veure de tot el que he parlat i poder gaudir d’un espai tan càlid.
Convido a tothom a veure el treball que ha fet el centre amb ajuda de famílies, nens... perquè se’ns dubte GAUDIREU DE L’EXPERIÈNCIA!!
El primer bloc, ens ha ensenyat tots els precedents que ha tingut la psicologia de l’educació. A mi, el que més m’ha fet reflexionar ha estat el fet de veure com ja fa molt de temps que una gran quantitat d’autors van proposar una sèrie d’idees però que avui en dia, encara, no les hem sabut aplicar. Per tant, no hem de pensar que el fet d’estudiar als nens com a persones individuals o cercar estratègies que ens ajudin a descobrir les motivacions i interessos dels nens és exclusivament d’ara sinó que ja va haver molts d’autors anteriors que s’ho varen plantejar i varen realitzar les investigacions pertinents.
Hem vist com, per exemple, una eina tan criticada negativament com és el test d’intel•ligència no va ser creada amb la finalitat de ser utilitzada com a tècnica exclusiva sinó que aquest, és el mal ús que va fer la societat d’una eina que el que pretenia era complimentar-ne altres (no per aplicar-la sense mesura a tothom per veure si era intel•ligent o no).
Hem aprofundit en la orientació ecològica de Bronfenbrenner i, gràcies al treball que hem hagut de fer, amb dos casos de nens, he pogut veure la gran influència que exerceix tot l’entorn del nen en el seu desenvolupament (tant el seu context més proper com el més llunyà).
D’aquest treball de Bronfenbrenner, la part que més m’ha agradat ha estat poder aplicar, nosaltres mateixos, algunes estratègies en aquests dos casos que, probablement, algun dia, dins la nostra professió, ens trobarem. Amb aquestes propostes, a més d’aprendre la importància de treballar cooperativament entre tots els contextos de la comunitat educativa, he descobert noves estratègies, mitjançant el diàleg i les aportacions del meu grup, que podré aplicar en un futur a la meva tasca docent.
Tot això m’ha fet adonar-me que no hi ha una teoria ni un model metodològic exclusiu sinó que, per ser una bona mestra, el que he de fer és conèixer-los tots per saber les aplicacions més adients que puc fer en cada moment.
Cadascuna de les teories té les seves aportacions positives!
"Si l'infant és portador de teories, interpretacions, preguntes i és coprotagonista dels processos de construcció de coneixement, el verb més important que guia l'acció educativa ja no és parlar, explicar... transmetre sinó ESCOLTAR"
