El període d'adaptació (8 y 11 / 05 / 2012)

Tant avui com a la classe anterior hem estat parlant del període d’adaptació. Per començar, el que per a mi és un període d’adaptació és el procés complex i, moltes vegades, dolorós que es produeix en el moment d’acceptar una situació desconeguda (normalment amb la mare, perquè és amb la persona que estableix un major vincle) on s’han de contemplar els ritmes diferents dels infants. Aquesta seria la definició d’aquest període i el tema sobre el qual jo centraria la meva atenció en el paràgraf seleccionat per tots nosaltres de la prova d’examen.


Al llarg d'aquest escrit es veuen contestades algunes qüestions com ara: 
Perquè és un dels moments crucials i estratègics? 
Perquè s'inverteix una gran quantitat d'energies?
Podem establir regles de funcionament per a aquest període?
Què és allò que no hauríem de fer mai? 

El perquè de planificar aquest període l’extrauré de dues lectures: la conquesta de la classe i l’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes de Menorca. No obstant, ja a la normativa surten unes orientacions on consta que s’ha de planificar aquest període.

Per començar aquest és un moment molt important en la vida d’un infant, ja que és l’entrada a un món (escola) aliè a la família i, com tots els canvis importats de la vida requereix un temps d’elaboració perquè alhora hem d’anar canviant nosaltres també. Els infants no poden deixar-se anar dels seus pares i mares sense agafar-se en un altre lloc; per això és molt important que abans d’anar a l’escola algun familiar hagi impregnat amb la seva presència tots els espais de la classe i que hagi pogut conèixer al mestre, veure l’escola i jugar en els seus espais. Com ja vàrem dir a classe aquest moment s’ha de fer de manera gradual i per això al principi l’infant hauria d’anar una estona amb els pares, sense haver-s’hi de quedar. 

Però, com diu Cristóbal Gómez: “tan important és l’elaboració de la separació per als infants com per als seus familiars. L’angoixa que provoca als pares i les mares la separació es transmet als fills. Per això, en les primeres trobades no formals que es tinguin amb la família, és imprescindible donar confiança i parlar d’aquesta angoixa”. 

A més, i relacionat amb aquestes separacions que es fan de manera gradual entre la família i l'infant una de les coses que no hem de fer mai és mentir al nen, és a dir, els pares han de dir-li que surten però que tornaran i, evidentment, tornar. A més, tampoc hem de pensar que el fet de ser professionals en educació ens dóna el dret a no tenir en compte a les famílies o situar-nos per sobre d'aquestes. 

Amb la manera de planificar les aules, els primers dies de classe, i en definitiva, la manera com un centre estigui organitzat estarem transmetent una confiança als infants que, indirectament, transmetrem a les famílies a través d’aquests.

A més, per molt que planifiquem, no tots els infants necessiten el mateix temps, pot haver avant i enrere i això també ha de quedar explicat a les famílies. També el perquè de planificar aquest període i més relacionat amb el paper del mestre és donar l’oportunitat perquè estableixin nous vincles i ajudar-los a fer les primeres socialitzacions.

Per tant, no només hem de pensar en l’infant sinó que també incideixen altres factors com són les famílies, el mestre i l’organització del centre en general.

Per una altra banda, com ja vàrem veure quan parlàvem del vincle, l’infant té la capacitat innata de relacionar-se però està demostrat que l’absència de la figura d’afecció del nen pot provocar problemes en les capacitats socials i cognitives (no te perquè afectar a la totalitat dels infants).

Diu Alexander Lowen que quan un nen per la fe en la seva mare a causa de la separació comença a perdre la fe en ell mateix perquè és la mare qui li transmet la seguretat per explorar el món. Per tant, quan veu que la seva persona de referència desapareix, això POT provocar angoixa, expressada de moltes maneres.

Com a síntesi  hem de saber que tot i que l’infant des del moment del naixement té la conducta innata per començar la seva socialització (somriure, plorar, vocalitzar...), si aquest veu que la figura amb la que ha establert un vincle afectiu clau ha desaparegut, aquesta conducta exploratòria s’atura bruscament.

Per tant, com que està comprovat que això pot passar i seguint les paraules de Vicenç Arnaiz: “ens vam afanyar a dissenyar una estratègia que permetés l’accés a la separació de l’infant com una conquesta d’aquest i no com l ‘acceptació amb més o menys resignació d’una distància imposada”.  

Per últim, la darrera part d'aquesta activitat l'utilitzaré per analitzar una vinyeta que hem vist a classe sobre la contestació d'una mestra a la pregunta de: professió? La mestra li contesta: animadora, educadora, actriu, mare, guia turística, lingüista, gesticuladora, etc.

Crec que aquesta contestació és ben encertada. Nosaltres serem mestres i haurem d'educar a un gran nombre d'infants al llarg de la nostra professió; no obstant quan parlem d'educar no només hem de pensar en els aspectes cognitius sinó que l'educació inclou altres àmbits com el social o l'emocional. Per tant, és cert que de vegades hem de ser bons comunicadors ja que l'important no és el que sabem sinó la manera que tenim per transformar aquesta informació en una informació accessible pels infants; altres vegades, per tal que els infants mostrin interès per  un conte o per una explicació haurem de teatralitzar les nostres intervencions, ser creatius i cercar estratègies que captin l'atenció dels que més els hi costa i així podria dir moltes coses més que hem de fer per arribar al nostre objectiu: aconseguir que els infants siguin autònoms i puguin continuar aprendre fora de l'escola, al llarg de tota la seva vida.

Per tant, estic totalment d'acord amb la resposta tot i que en aquesta vinyeta la presenta com un càrrec per la dóna i li dóna un toc d'humor. Jo  no crec que sigui una càrrega haver de tenir tants de recursos al nostre abast sinó que aquests són els que ens enriqueixen com a professionals i els anirem aprenent a mesura que ens facin falta.

Bibliografia:

GOMEZ MAYORGA, C. (2003): La conquesta de la classe. El període d'adaptació. En in-fan-ci-a, n° 131.

Arnaiz, V. (2006). L’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes  de Menorca. Anuari de l’Educació de les Illes Balears, Fundació G.Cifre de Colonya.  

Per concluore amb aquesta entrada he fet un esquema sobre els diferents conceptes que hem aportat els diferents grups i la manera com jo els distribuiria.