Sabem que a una classe no hi ha cap nen que sigui igual a un altre. Si acceptem això també hem d’acceptar que no tots els nens tenen el mateixos estils cognitius, és a dir, no tenen la mateixa manera de processar la informació i això té a veure amb l’atenció que paren a l’hora de realitzar un treball.
Crec que el fet de tenir estils diferents no és cap desavantatge sinó simplement una diferència més entre l’ésser humà. No obstant això també penso que no perquè un nen tengui un estil se l’ha de deixar fer, és a dir, acceptar que aquest nen para més atenció en els detalls i no intentar que tingui una visió més de conjunt.
Ara mateix ens trobem en una època de canvi on estem parlant constantment de deixar el temps que necessita cada nen per fer les coses i, una de les diferències entre aquests dos estils és el temps que utilitzen en donar una resposta. Normalment, si un nen para en analitzar els aspectes més concrets d’una tasca i realitza tot això anant per passes, tardarà més temps en donar la seva resposta. Si de veritat estiguéssim respectant els ritmes dels infants a classe, a les escoles abundarien més els nens reflexius però la societat en què vivim ara ens pesa molt i ens condiciona a nosaltres els adults. Amb això vull dir que quan estem a una classe i hi ha un nen que per exemple, per resoldre un problema matemàtic està acudint a un munt d’operacions, repassant-les, mirant si aquestes operacions les va utilitzar en problemes similars, etc. i nosaltres estem veient que nosaltres ho haguéssim fet d’una altra manera, tendim a forçar al nen i a intentar canviar la seva manera de fer perquè ho faci més ràpid. De manera, que estem trencant tots els passos que el nen ha de fer a causa del seu estil cognitiu per fer que canviï a un estil més impulsiu.
En aquest exemple, he relacionat moltes coses, però el que vull expressar és que a les escoles no estem donant aquest temps i, tot i que ens agraden molt els nens reflexius que es fixen en les coses, que les fa amb detall... estem impulsant l’altre estil amb els nostres ritmes accelerats i frenètics.
No vull dir que l’estil reflexiu sigui millor però és necessari al igual que també és necessari veure les coses d’una manera més global. Per exemple, ara estem passant per una nova manera de treballar a les aules, per projectes. Aquesta manera de treballar implica una visió global del treball que anem a realitzar perquè si no és així, si els nens no entenen el significat del conjunt del projecte, estarem parcel·lant una realitat que no respon a la finalitat del projecte sinó que més bé torna a ser com la fragmentació per assignatures.
Amb aquesta reflexió he volgut fer una petita crítica a la manera de fer que tenim a les escoles i, també a la importància de treballar ambdós estils.
Les diferents teories que han estudiat aquests estils diferents diuen que la causa dels diferents estils poden ser els factors biològics, l’ansietat, factors de motivació i culturals. Jo penso que més que els factors biològics, la causa d’un estil o un altre està més bé en l’entorn i l’educació que reben. Com ja he dit anteriorment, penso que a l’escola els nens aprenen un estil o un altre, canviant-lo en ocasions degut a la nostra metodologia i també a la societat en la que vivim.
La motivació del nen també és un factor important per ambdós estils; si un nen no està motivat per la tasca que està fent difícilment dedicarà temps als detalls de l’activitat (reflexiu) però tampoc serà capaç de veure el sentit d’allò que fa de manera global (impulsiu).
Una cosa que no he dit abans sobre la cultura en la que vivim és que ara mateix s’associa la rapidessa a la intel·ligència (que el nen sàpiga llegir molt ràpid, que faci les operacions ràpides, que es vesteixi ràpid...) i això és un greu error que l’únic que fa és que els nens responguin de manera precipitada sense reflexionar la resposta.
Com he dit anteriorment, tot i que impulsem l’estil impulsiu, és més valorat per la societat un estil reflexiu i, per tant, hi ha més estudis realitzar per tal de cercar tècniques educatives per reduir l’impulsivilitat dels subjectes. Entre aquestes tècniques es troba l’autoinstrucció de Meichenbaum, un programa per millorar l’atenció dels subjectes.
Aquesta tècnica el que utilitza és el llenguatge per regular la conducta on el procediment utilitzat és el següent:
1. L’adult mentre realitza una tasca es parla a sí mateix en veu alta (serveix de model).
2. El nen realitza la mateixa acció sota la direcció del model adult
3. El nen, al igual que feia l’adult al principi, realitza l’activitat donant-se instruccions a si mateix en veu alta.
4. Repeteix el pas 3 però en veu baixa.
5. Per últim, el nen realitza la mateixa acció però amb llenguatge no verbal, és a dir, per a sí mateix.
A partir d’això se li ensenya al nen a:
- Definir el problema: Què he de fer?
- Guiar la resposta: Com haig de fer-ho?
- Autoreforçament: L’estic fent bé, vaig bé...
- Autocorrecció: saber afrontar els errors que has comès (he comès un error però continuaré, aquesta vegada més a poc a poc...).
Un exemple on s'expliquen els passos que faria un nen que he trobat a internet sobre aquesta tècnia és aquest:
Per a mi, aquesta tècnica està bé perquè ajudes als nens que li costa més centrar-se a anar aconseguint-lo, parant cada vegada més atenció. Penso que abans de tota activitat el professor ha de deixar molt clara quina és l’activitat que han de fer, és a dir, a l’assemblea, per exemple, a través de preguntes dels professors els infants han de saber que tasca van a realitzar, on poden cercar la informació per aquesta tasca, que és el més rellevant,etc. Però no només per als alumnes que presenten dificultats a l’hora de sostenir la seva atenció o que tenen estils més impulsius sinó a nivell de tota la classe ja que estàs treballant estils impulsius (què és allò rellevant?, en que ens hem de fixar?...) i estils reflexius (què hem de fer, visió global de l’activitat).
Hem de pensar que no sempre és culpa del nen el fet de no parar atenció en les coses sinó que som nosaltres els que no els deixem concentrar-se en allò que volen perquè els portem bojos d’un lloc per un altre i quan estan fixant-se en alguna cosa els agafem i els portem a altre lloc, seguint aquesta reflexió tenim dret a queixar-nos si després els nens no volen parar atenció? No serà que els estem presentant continguts buits d’interès i motivacions per a ells?
Cal que ens fixem una mica més en que estem fent nosaltres perquè els nens no vulguin prestar atenció a allò que NOSALTRES volem que es fixin i veure com podem fer que aquests nens acabin interessats pels continguts que els proposem. Per això, tot i que penso que és una bona manera de fer que el nen prengui consciència d’allò que està fent, crec que abans d’aplicar aquestes tècniques hem de veure si el que falla és la nostra metodologia i manera de presentar materials i continguts.
0 comentarios:
Publicar un comentario