Reflexions i justificació de la tria

REFLEXIÓ LLIBRE "QUIET"

Aquesta obra ens apropa a un món que per a la majoria de la gent ens és molt llunyà. La manera que té l’autor de relatar la història de la seva família, amb un vocabulari molt proper (sense tecnicismes), ens fa endinsar-nos en aquest món que ens és tan desconegut. Aquesta naturalitat que inclou rutines diàries, anècdotes, viatges o, simplement, xerrades ens apropa moltíssim a la seva situació i ens fa partícips del que significa una discapacitat a diferents contextos (família, amics, al carrer...). Et fa veure com n’és d’important fer els menys canvis possibles, fent allò que també faries si el teu fill no tingués una discapacitat. Una prova del que he dit és que mai han deixat de viatjar malgrat la situació d’en Lluís. 

Però l’autor també reconeix i conta els seus moments de feblesa i això, li dóna molta veracitat a l’obra. Seria incoherent que el llibre només reflectís els bons moments que passen amb el seu fill perquè això és només una petita part de la història d’una família que pateix aquesta situació. 

L'obra ens mostra com les persones, quan es troben en una situació de desesperació, en aquest cas per la cura del seu fill, intenten trobar respostes per totes bandes com ara acudint a altres metges o cercant informació a Internet. El pare mostra la seva inconvicció davant les solucions que li donen els metges però sempre les segueix i fa allò que li diuen perquè necessita provar-ho. Es veu com alguns metges es dediquen a donar-te esperances en forma de recepta i com la societat, ens aferrem a un clau ardent; és una manera de no perdre l’esperança en la cura del seu fill

Malgrat el dolor que el pare reflecteix en múltiples ocasions, en cap moment aquest dolor li ha portat a donar-se per vençut amb el seu fill i ha continuat fent coses amb aquest, encara que en Lluís no hagi mostrat mai signes d’interès o plaer per allò que fan. Per això aquest pare és tot un exemple de perseverança i valentia per a qualsevol pare, encara que aquest no visqui la mateixa situació, ja que les seves actituds es poden aplicar amb qualsevol altra persona del teu entorn (no només amb un nen amb paràlisis cerebral , ni només amb un fill/a).

Aquesta família converteix la seva situació en un joc alegre com ara quan juguen al joc de la relaxació i fan d’un nen amb inactivitat cerebral el campió del joc, condecorant-lo i festejant la seva victòria o el fet de convertir el seu rictus a la cara en un somriure que els dedica. També el pare et mostra com transforma els moments de cura del seu nen en aventures com per exemple pensar que són cavallers o que estan a un laboratori. Això ens crea un coneixement de com d’una situació que enfonsaria a molta gent els seus familiars la reconverteixen en una manera de divertir-se amb el seu fill i de donar-se força a ells mateixos. 

M’he adonat de com estem de insensibilitzats amb el tema, de com aquesta família pateix les actuacions d’una societat que no és conscient que al món hi ha gent amb veritables problemes i que, en comptes d’ajudar, t’ho posen més difícil. Durant tota la lectura sents com de difícil ho té aquesta família per sortir endavant, inclús per dur a terme rutines aparentment tan senzilles com pot ser treure al teu fill del cotxe o portar-lo a l’autobús que el porta a l’escola. Aquest aspecte és un dels que més interès té de l’obra ja que t’adones com aquestes situacions que un pare viu tots els dies poden convertir-se en un veritable esforç.

Et mostra situacions, com ara que els mateixos pares obstaculitzin el pas d’una cadira de rodes amb els seus cotxes o que et retreuen per passar davant a una atracció, que et fan veure com d’inconscients són algunes persones. Però el realment important per a mi ha estat incloure’m dins aquesta part de la població i recordar quantes vegades aparquem el cotxe a les voreres o al lloc dels minusvàlids o els moments en què un cotxe s’atura i sense pensar en els motius d’aquesta parada ens posem a donar-li al clàxon com si el món estigués a punt d’acabar-se.

Penso que una de les coses més útils d’aquesta obra és conscienciar a tots els lectors de les pròpies actuacions i així aconseguir que ara, abans de fer tot això, pensem que no vivim sols al món i que hi ha altres persones que necessiten de la nostra ajuda o, almenys, que no els obstaculitzem la seva vida, una vida no gens fàcil. Aquestes famílies ja s’han d’enfrontar a la manca de sectorització del seu entorn com ara la manca de rampes, ascensors petits on no cap la cadira de rodes, absència d’un pas entre els cotxes que el permeti arribar a la calçada on es troba el microbús o que li llevin aquest darrer de la porta de la seva casa, com perquè nosaltres també els facem de barrera.

REFLEXIÓ VÍDEO "PENSANT EN ELS ALTRES"

El vídeo tracta d’una filmació a un mestre del Japó durant un any.  Aquest mestre encamina la seva pràctica educativa cap a la felicitat, és a dir, per a ell la finalitat de l’educació és ser feliç i, per arribar a això, cal aprendre a pensar en els altres. A partir d’aquí totes les seves pràctiques educatives van encaminades a això.

Els infants han d’escriure una mena de diaris on a més de treballar un contingut acadèmic com és la lecto-escritura, també treballen la seva expressió a partir dels sentiments. 

Quan els infants han de llegir les seves experiències els altres tenen l’oportunitat les seves pròpies o d’expressar el que han sentit a través del que han dit els seus companys. Amb això, s’aconsegueix que molts infants que els hi costa més no dubtin en parlar sobre el que senten i que siguin capaços de parlar sobre temes que potser tenien amagats al seu interior. 

Això fa que es creï un clima de solidaritat dins la classe que contagia a la resta i fa que no tinguin por ni vergonya de parlar. A més es crea una empatia entre els infants que també ajuda a treure el que tens dins i on veus que tothom intenta entendre la tristesa del company que parla. En el cas concret de la nena que va perdre al seu pare li ha ajudat a parlar d’aquest tema i recordar-lo amb un somriure. 

El que el professor transmet als nens és el valor tan important que té la vida, i que només tenim una oportunitat per a viure-la i per això els hi diu que han d’aprofitar les oportunitats que tenen per expressar-se. En definitiva, el que aquest mestre vol és que s’estableixin lligams forts entre ells. 

Hi ha un moment on es crea una situació dolenta dins el centre ja que hi ha alumnes que s’estan rient d’altres i aquest home vol solucionar aquest conflicte. Per fer-ho demana a la classe el perquè de tractar als seus amics amb menyspreu. No li agraden les contestacions ja que sembla que es parla del tema una mica amb perspectiva, sense veure les actuacions individuals de cadascú i els demana reflexionar sobre les pròpies actuacions. A l’hora de dinar hi ha una nena que fa una reflexió molt complexa on explica com que ella sabia el que passava i no va fer res per no tornar a viure l’experiència de què es riguin de tu. La nena s’ha adonat de la seva vulnerabilitat i s’ha ficat dins seu per veure el perquè d’aquella actuació. Tot això és sorprenent però hem de saber que perquè un nen faci una reflexió així ha tingut que treballar molt, tenir una experiència darrera. 

Els llaços que el professor intenta crear es veuen reflectits a molts moments del vídeo:

-Quan defensen a un company i critiquen la posició del mestre.

- Composar una cançó per a la nena que es va on es posen d’acord sobre la lletra, la melodia...

- Ajuden a companys que no ho han fet bé a millorar el seu treball.

- Escriuen cartes d’ànim al nen que se li ha mort el pare. 

Tots aquests exemples dels lligams que es veuen reflectits en aquest grup s’han creat amb la filosofia de pensar en els altres, són nens que tenen molt assumit l’importància de pensar en la resta per ser feliç. Però ho han aconseguit amb els seus esforços per expressar-se i per comprendre els sentiments i pensaments dels altres. 

Al primer exemple que he dit de la defensa d’un company, els infants es posen de la banda del seu company tot acceptant que la seva actitud no ha estat adequada però reconeguent que les persones es mereixen una segona oportunitat i assumeixen la seva part de culpabilitat. Gràcies a això el nen dóna les gràcies als companys qui li han animat i alhora es disculpa per la situació que ha creat. 

Aquest mestre, com hem dit a classe sap combinar la disciplina amb la flexibilitat per escoltar crítiques. D’això tots haurem de prendre notes i reflexionar sobre quin tipus de mestre volem ser perquè moltes vegades no acceptem crítiques per part de la resta i, aquest home fins i tot ha après que les solucions han d’estar relacionades amb el problema que es vol arreglar. 

En conclusió, tots hauríem de tenir en compte aquesta manera de fer basada en les emocions i sentiments de la gent. 

JUSTIFICACIÓ DE LA TRIA  

He triat penja r ambdues reflexions perquè per a mi totes dues han estat significatives, penso que no són dos temes iguals i que es pugui triar entre quins dels dos et pareix més adient sinó que transmeten i parlen de coses diferents i penso que iguals d’importants. 

Per una banda el llibre de quiet et fa posar-te a la pell d’una família que ha de viure una situació difícil i et transmet la força amb què ho assumeixen, la normalitat amb la que porten la situació ja que no deixen en cap moment de fer les coses que feien abans que arribés en Lluís. És un llibre que t’apropa a una situació i et fa comprendre els sentiments que pateix aquesta persona tant als moments de feblesa com als d’ànim. A més t’adones de que hi ha moltes vegades que anem per la vida sense pensar que hi ha altres que no ho tenen tant fàcil i per si no tenen ja suficients barreres nosaltres els posem d’altres. 

Per altre costat, el vídeo d’aquest mestre japonès ens fa veure un aspecte tan oblidat a les aules com és l’expressió de les emocions. És a dir penso que et dona forces per voler ser mestre i et fa pensar en la teva pràctica dins l’aula ja que ves la importància de treballar els valors socials com l’empatia, l’escolta, la comprensió... on els infants es preocupen de veritat per la resta de persones i saben que han d’ajudar. Són valors bàsics per a viure en societat i que poc a poc cada vegada es veuen menys a la nostra societat. En definitiva, el que el professor intenta és fer-los arribar a la felicitat amb ells mateixos però passant, inevitablement per la felicitat de la resta.