En aquest bloc, hem treballat els diferents models cognitius. A mi sempre m’ha semblat molt interessant el model de Piaget. Penso que va fer investigacions molt interessants i que encara avui continuen vigents.
Si ho pensem, la concepció que tenim ara sobre com hem d’educar al nen no és tan diferent de la que va proposar ell. El que crec és, que com ha passat amb el conductisme, se l’ha donat la volta i s’ha capgirat el que ell deia. Per exemple, quan Piaget va proposar una sèrie d’etapes que podien servir de guia, els mestres les van agafar com una cosa tancada on si el nen tenia una determinada edat i encara no havia assolit les característiques d’aquella etapa se l’etiquetava de no tenir un desenvolupament correcte.
He de dir que tot això que es planteja ara sobre el constructivisme i el paper actiu del nen no ve de fa deu anys ni és una cosa nova sinó que com estic veient a mesura que avança el temari cadascun dels autors ja deia al seu moment coses molt interessants sobre els infants, els mestres, les metodogies...
Centrant-me en Piaget, ell ja deia que els nens aprenien millor si actuaven de manera activa i, per això, va ser una manera de reaccionar als models conductistes on tot el procés d’ensenyament-aprenentatge tenia el pes en el professor. Una de les crítiques al seu model teòric és el poc pes que se li dóna al professor però jo penso que això és una de les coses que tampoc es va analitzar amb profunditat ja que ell no pretenia deixar als nens tots sols que investiguessin sinó que darrera de tot això hi havia una planificació per part del mestre que possibilitava els aprenentatges dels infants. Com vaig veure a es Pratet, els nens no arriben a classe i miraculosament estan treballant aspectes com l’experimentació, la creativitat i les estructures simbòliques sinó que darrera hi ha un gran treball per part de les mestres perquè tots aquests espais de joc han estat dissenyats amb una coherència per tal de donar resposta a les diferents necessitats que he nombrat.
Per tant, ell ja plantejava una manera de fer les coses en quant a l’alumne i al professor que avui dia encara s’està intentant.
Com ja he dit ell no pensa que l’adult s’hagi de desentendre’s de l’infant sinó tot el contrari, als primers anys de vida diu que necessita l’ajuda d’un adult per adaptar-se. Això coincideix amb una cosa que diu en Punset a una de les seves entrevistes: “para que un humano adulto sea independiente, debe de haber sido un bebé dependiente”.
També coincideix amb un dels fonaments del constructivisme ja que diu que el nen no és una tabula rassa sinó que porta una sèrie de coneixements sobre el món diferents al que tenim els adults. Per tant, els professors haurien d’estar capacitats per interpretar allò que diuen els infants i donar contestacions que no s’allunyin dels seus pensaments i li descol·loquin tot de cop.
El fet que per a ell allò important a l’hora de determinar el camí de l’aprenentatge siguin els interessos dels nens (a partir dels interessos, el procés d’ensenyament-aprenentatge va cap a on costat o cap a un altre. Per tant, ens parla del seu desacord amb els llibres i les tasques predeterminades com podrien ser avui en dia les fitxes.
Amb tot això, vull demostrar la gran importància que pren el professor en el procés d’aprenentatge dels alumnes i per això no crec que la gent que criticava el paper passiu del mestre hagués entès bé les idees de l’autor.
Fins i tot en el tema de les avaluacions Piaget estava en desacord amb les proves tancades de les quals encara avui fem ús i això estaria relacionat a què no tots els nens parteixen d’un mateix punt ni són capaços d’avançar al mateix ritme, per tant, necessiten avaluacions diferents.
Per últim he trobat una part d’un llibre (no surt el nom del llibre però parla de Piaget i Vygotski) on parla de què Piaget a les seves conferències a Estats Units sempre rebia una pregunta: “¿qué puedo hacer para lograr que mi hijo entre más pronto a una etapa cognoscitiva más alta?" i ell contestava que els aprenentatges havien de succeir de manera natural sense forçar ni pressionar als nens perquè aconseguissin moltes coses massa prest en el seu desenvolupament. Penso que això té molt que veure amb el mètode de Glenn Doman. He continuat llegint el llibre i he volgut pegar el fragment exacte de com ho diu:
“Algunos padres pasan muchas horas diariamente sosteniendo grandes tarjetas con palabras para incrementar el vocabulario de su bebé. De acuerdo con la perspectiva piagetiana, ésta no es la mejor forma para lograr que los infantes aprendan, ya que da demasiada importancia a la aceleración del desarrollo intelectual, implica un aprendizaje pasivo y no funciona”
En el moment que he llegit això se m’ha vingut al cap el mètode que he esmentat i del qual vàrem parlar a classe i he buscat un vídeo per veure el que els pares fan dels seus fills, quan en aquestes edats el que haurien de fer és jugar i proporcionar-los un vincle afectiu adient. Això sí, no soc qui per criticar a ningun pare ni professional ja que cadascú fa el que pensa que és més adient, només escric els meus pensaments i opinions. Aquí deixo el vídeo i una pregunta perquè cadascun reflexioni: de veritat creus que el fet que el teu bebè repeteixi les paraules que tu li has posat al mateix cartell, durant qui sap quant de temps, fa que incrementi la seva intel·ligència?
0 comentarios:
Publicar un comentario