Activitat 7 (24 / 04 / 2012)

Avui hem fet un debat sobre la lectura “Retrato de dos modelos de família”. Per començar he de dir que és una lectura apropiada per fer-nos reflexionar ja que exposa dos models molt extrems de família i és precisament això el que ha provocat a classe, un debat.

No obstant, la part final de la lectura és amb la que estic més inconforme, en concret amb el paràgraf que diu: “Cuando los padres hayan aprendido de nuevo a construir normas, se introducirá el concepto de los premios y castigos, que serán proporcionados a lo que hagan los niños” (Nardonne i Bolmida, 2008: 56). El que proposa aquest fragment és utilitzar el mètode conductista basat en reforçaments externs. És cert que el conductisme funciona però jo crec que ens hem de demanar el tipus de persona que volem ajudar a crear, volem que requereixi d’altres per regular-se? O pel contrari, volem que es reguli per ella mateixa?. Crec que hem de reflexionar sobre això perquè jo no estic en contra de què puntualment, quan ja les coses s’han parlat i no pots arribar d’una altra forma, s’apliqui aquest mètode; arriba un moment que és necessari posar un càstig a determinades conductes però, és necessari fer-ho amb totes les conductes dels infants?

A més, una persona que no tingui uns coneixements sobre els tipus de models educatius que hi ha, si llegeix aquesta darrera part de l’article, molt probablement ho apliqui tal com ell l’ha entès. Per tant, en la meva opinió quan un autor posa aquesta classe d’estratègies ha de posar també les seves conseqüències o la manera d’aplicar-les efectivament. Per exemple, hauria de posar que els reforçaments, sobretot en els infants més petits, s’han d’aplicar immediatament perquè tinguin efectivitat, que no podem abusar d’aquests reforços perquè fem que els infants siguin cada vegada menys autònoms o que els premis o càstigs han de tenir relació amb el problema que es vol solucionar. Un exemple d’aquest darrer aspecte i que moltes vegades fem malament és que un infant fa una cosa bé i li regalem una pel·lícula per exemple, després està jugant amb els seus cotxes i els fa malbé contínuament; una actuació molt comú és agafar la pel·lícula que li havíem donat per una conducta positiva i llevar-se-la, és a dir, li estem llevant un objecte que no té res a veure amb el que ha fet malament i que a més li havíem donat per una conducta adient.

Per tant, hem de pensar que tots els mètodes tenen una part positiva si els apliquem bé però cal que algú ens expliqui el transfons d’aquests si no volem que sigui pitjor el remei que el problema. També crec que la comunicació és molt necessària i que s’ha de treballar des de petits, però tots hem de recordar quan teníem l’edat dels 14, 15 o 16 anys on les xerrades contínues sobre el que està bé i el que està malament avorreixen. Per això hem de pensar la informació que volem transmetre però també la manera que utilitzarem per fer-ho.

Una altre fragment que ha sortir a debat ha estat el dels mitjans de comunicació. Aquest diu així:

“La buena utilitzación de los medios de comunicación favorece el crecimiento cognitivo, y la posibilidad de leer y valorar opiniones diferentes con respecto a los acontecimientos de la actualidad y de las crónicas estimula el espíritu crítico y, con ello, la consecución de la autonomía personal” (Nardonne i Bolmida, 2008: 53).

Un dels companys ha dit que no coneix a ningú que utilitzi els mitjans de comunicació per contrastar les seves idees i que més que res les utilitzem per reafirmar-les. És cert que estem a una societat on hi predomina la passivitat i el conformisme, on repetim com lloros allò que altres diuen sense arribar a plantejar-nos que és el que nosaltres pensem sobre això. Crec que és sobretot en la política on passa això, on tots defenem el que pensem d’un partit o d’un altre amb les mateixes paraules utilitzades per algun amic, els nostres pares o els mateixos polítics de la televisió. No obstant, no crec que això es produeixi a nivell general i sí que hi ha altres aspectes en què la gent veu una informació i una altra i està obligada a triar entre ambdues informacions, segons el seu criteri.

Quan els infants són més petits és el moment en què aquesta actitud de comparar s’ha de fomentar i crec que és treball de tota la societat ajudar a fer-ho. Quan ja són més grans i ja s’han creat unes idees a partir del que han vist, que si no fomentem l’esperit crític seran les idees que tenen els seus pares o la gent més propera a ells, és més difícil (encara que també s’ha de treballar) canviar aquestes idees. Per tant, la nostra etapa és un moment crucial, des del meu punt de vista, per despertar l’esperit de triar, d’ensenyar-los que no tot és vàlid.

Centrant-me en els dos models de família, les característiques més destacables de cada model són:

MODEL HIPERPROTECTOR:

• Missatge: “No et preocupis de res; els teus pares ho resolem tot”, ets un incapaç que sense la família no pots aconseguir res.
• Fill queda en posició d’inferioritat.
• Creen a una persona que només sap rebre, egoista.
• El incompliment de les regles no comporta cap sanció.
• Constants preguntes als fills per saber coses de la seva vida.
• Provoca baixa tolerància a la frustració perquè sempre que demano, rebo.
• Problemes escolars: els pares pensen que els educadors són incapaços i obvien la responsabilitat dels seus fills.

En aquest cas, tot i que els pares pensen que estan fent el millor per als seus fills, l’únic que els transmeten és la seva imatge d’infància: d’un infant incapaç de fer les coses per sí mateix. El fet que sempre se’ls passi tot per damunt sense tenir cap tipus de repercussió no els protegeix, sinó que els fa més dèbils enfront d’altres infants que sí que han aprés a responsabilitzar-se dels seus actes. A més, jo vaig conèixer una nena que a l’escola tenia aquesta hiperprotecció per part de la  mare i l’únic que va aconseguir aquesta mare va ser que la seva filla fos marginada per la resta d’infants, ja que ningú volia acostar-se a una nena que sempre tenia a la seva mare darrera, que si passava qualque cosa, la mare venia a parlar amb aquell infant...

Aquests pares estan tan avesats en protegir-los dels perills que no se n’adonen que el veritable obstacle pel desenvolupament dels seus fills és la seva actuació de barrera, de no deixar-lo fer i desfer segons els seus errors i encerts que, al cap i  a la fi, són la manera que tenim d’aprendre. 

MODEL DEMOCRÀTIC PERMISSIU:

• Tots els membres discuteixen totes les qüestions relatives a la direcció de la família.
• Els pares cedeixen a les peticions dels infants i canvien constantment les normes.
• Problemes escolars: critiquen las metodologies escolars, ja que segons ells són autoritaris.

En aquest cas crec que el que està passant és que els pares estan portant una relació simètrica amb els infants, sense prendre decisions que com a persones adultes i com a pares els hi pertoca triar. Hi ha determinades edats en les que els infants el que necessiten és cercar límits, fins a on poden arribar i si no troben els límits en la seva família després es donaran de cara amb la realitat que hi ha fora i serà més traumàtic per a ells. El fet de veure com sempre s’imposa la seva voluntat fa que es passi de la llibertat al llibertinatge, sense respectar cap tipus de norma.

El que tenen aquests dos models de família en comú és que el seu objectiu és la pau familiar i, per tant, tot ho fan per no arribar al conflicte; uns (hiperprotectors) deixant passar aquestes situacions i llevant responsabilitat als seus fills del succeït, i altres (democràtics/permissius) canviant les regles. D’aquesta manera, tots dos rebutgen el conflicte sense adonar-se que aquest és necessari per avançar en la vida i que el problema està en com l’abordem.

Per últim n’Iñaki ha posat un parell de frases incomplertes i nosaltres les hem omplert individualment i després en grup; les frases i les respostes de tots són:

Si ens posem en el lloc de l’infant, el suplantem i és possible que...

Problemes per desenvolupar la personalitat i les capacitats socials

Manca de confiança en un mateix ja que aquesta es construeix a partir dels èxits i fracassos.

Manca d’autonomia.

Pèrdua de referència.

Anul·lació.

Oblidar les seves necessitats.

Se sent no escoltat.

Frustració.

Exclòs, enfadat.

Si no posem límits és possible que...

Els no límits ens posen on no volem estar.

No creem expectatives en el nen/metes.

Conductes de recerca.

Problemes de sociabilització i d’integració (frustració per trobar-se amb la realitat).

Llibertat sense compromís (llibertinatge).

Persones poc definides, amb problemes d’identitat de saber qui som.


Per deixar l'article plasmat de manera molt clara he volgut fer un petit esquema sobre aquests dos tipus de família i el que comporten (per veure-la gran s'ha de fer clic en la imatge):