Situació mare - professora sobre el període d'adaptació (15 / 05 /2012)

A classe, n’Iñaki ens ha plantejat la següent situació:

Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

A partir d’aquí  nosaltres hem reflexionat sobre aquesta i hem dit allò que ens semblava. Personalment, la meva opinió sobre l’actitud de la mestra és que no és gens encertada ja que es suposa que tot i que el període d’adaptació ha d’estar planificat i programat hem de tenir un cert grau de flexibilitat i poder adaptar-nos a les necessitats de les famílies. A més, crec que aquesta resposta res té a veure amb el que l’infant necessita i està centrada, exclusivament, en la preocupació per seguir amb la programació fixada.

Per la seva actuació, em dóna a entendre que és una mestra innexperta ja que mostra certa rigidesa a una cosa que tal vegada no tenia prevista i moltes vegades el fet de no sentir-nos segurs fa que tanquem les regles i vulguem estructurar massa les situacions. Per tant, aquesta inflexibilitat la veig com signe d’inseguretat.

Per altra banda, la meva proposta per contestar a aquesta situació que ens proposa la mare hagués estat demanar-li el perquè pensa que el seu fill ja està preparat. Així, mitjançant una pregunta oberta li donarem l’oportunitat a la mare d’expressar l’opinió que ens ha donat i, depenent del que nosaltres haguem vist a l’aula acceptarem aquesta situació o oferirem altres possibilitats.

Per exemple, si fos el cas que la mare ens planteja això per motius laborals o que nosaltres hem vist que encara no està preparat per acabar amb aquest període podríem recórrer a cercar solucions entre ambdues parts com ara la presència d’un altre familiar. El que es tracta és de no trancar aquest primer vincle que estem creant amb la mare ja que si ens veu inflexibles a la seva proposta pot sentir-se atacada i no tornar a exposar-nos la seva opinió sobre altres aspectes.

D’aquesta manera, davant d’una situació així hem de cercar una solució de compromís on es tingui en compte el que pot la família i el que podem nosaltres; hem de ressaltar que la importància de continuar aquest període no és decisió nostra sinó que és el projecte que es du a terme en aquest centre. A més, a nivell de mestres també li podem dir el perquè de voler cercar una solució tot justificant la importància de dur a terme aquest període ja que és molt probable que la família no sàpiga el perquè d’organitzar aquest moment.

A tot això li hem d’afegir que nosaltres no som la veritat absoluta i que és la mare la que ha passat més temps amb l’infant i que per tant, millor el coneix. Amb això vull dir que no per ser mestres hem de posar les nostres conviccions per damunt de les dels pares ja que ells, encara que no hagin estudiat com nosaltres tenen una formació molt imporant: l'experiència.  

Resiliència ( 8 / 05 / 2012)

En aquesta classe hem estat parlant de la resiliència i a mi m’ha agradat la manera de definir-la que ha utilitzat n’Iñaki dient que és la capacitat de navegar entre aigües turbulentes i sobreviure.

Moltes de les coses que hem vist avui les he pogut trobar a un vídeo on s’entrevista a Boris Cyrulnik. Al començament d’aquest, l’home posa a la taula com la falta d’afecció és per a ell un maltracte físic i fa que l’infant no estigui preparat per afrontar les coses del món ja que per a ell suposa un excessiu estrés.

Al minut 3: 24h l’entrevistadora li demana la possibilitat de donar un gir a aquesta situació i és quan es comença a parlar de la capacitat de resiliència. Per a ell aquesta capacitat són les condicions que permeten a una persona retornar al seu desenvolupament, és a dir, per continuar en aquell moment on s’havien quedat. Un aspecte que em sembla important que diu és que no hi ha un perfil d’infant resilient sinó que s’ha de tenir en compte tot el seu entorn. Ell denomina a aquest entorn com si fos una constel·lació on es troben la mare, el pare, oncles, avis, monitors... i diu que si qualque estrella s’apaga hi ha una sèrie de persones més que són les que encara continuen allà i poden fer-lo reprendre el seu desenvolupament.

Quan estava parlant de l’importància d’aquest entorn se’m venia al cap l’ideari de Bronfenbrenner que també li atribueix a l’entorn de l’infant una gran importància en el seu desenvolupament.  Cap al final del vídeo, explica com estan desapareixent les relacions humanes i els infants es veuen educats pels mitjans de comunicació que no els proporcionen un aprenentatge sobre els rituals d’interacció.

Un altre punt del qual parla és que no hi ha infants més resilients que altres sinó que el que passa és que disposen d’un entorn que els permet més o menys desenvolupar aquest procés de resiliència. 

Un altre aspecte curiós que ha dit i que ja vàrem veure a classe sobre com un fotògraf conegut creia que s’havia refugiat en la fotografia per superar la seva timidesa, és que “entre els infants resilients hi ha un gran nombre d’escriptors, cineastes o pintors ja que és al refugi de l’imaginari on ells han pogut suportar l’horror d’allò real”. Per tant, estableix una relació entre la capacitat de resiliència i la creativitat. 

Altres punts sobre els quals parla són sobre l’altruisme, sobre els infants maltractas i l’afecció entre aquests i els seus pares maltractadors o de la societat d’avui... Crec que és una entrevista molt interessant perquè ho explica de manera molt clara i tot i que està en francès se l’entén molt bé i a més està subtitulat.

Per tant, el que he tret d’aquí és que un fet traumàtic no marca tota la vida si tenim un bon context que ens ajuda. Deixo l'entrevista i us recomane llegir-la, és molt interessant! 

El període d'adaptació (8 y 11 / 05 / 2012)

Tant avui com a la classe anterior hem estat parlant del període d’adaptació. Per començar, el que per a mi és un període d’adaptació és el procés complex i, moltes vegades, dolorós que es produeix en el moment d’acceptar una situació desconeguda (normalment amb la mare, perquè és amb la persona que estableix un major vincle) on s’han de contemplar els ritmes diferents dels infants. Aquesta seria la definició d’aquest període i el tema sobre el qual jo centraria la meva atenció en el paràgraf seleccionat per tots nosaltres de la prova d’examen.


Al llarg d'aquest escrit es veuen contestades algunes qüestions com ara: 
Perquè és un dels moments crucials i estratègics? 
Perquè s'inverteix una gran quantitat d'energies?
Podem establir regles de funcionament per a aquest període?
Què és allò que no hauríem de fer mai? 

El perquè de planificar aquest període l’extrauré de dues lectures: la conquesta de la classe i l’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes de Menorca. No obstant, ja a la normativa surten unes orientacions on consta que s’ha de planificar aquest període.

Per començar aquest és un moment molt important en la vida d’un infant, ja que és l’entrada a un món (escola) aliè a la família i, com tots els canvis importats de la vida requereix un temps d’elaboració perquè alhora hem d’anar canviant nosaltres també. Els infants no poden deixar-se anar dels seus pares i mares sense agafar-se en un altre lloc; per això és molt important que abans d’anar a l’escola algun familiar hagi impregnat amb la seva presència tots els espais de la classe i que hagi pogut conèixer al mestre, veure l’escola i jugar en els seus espais. Com ja vàrem dir a classe aquest moment s’ha de fer de manera gradual i per això al principi l’infant hauria d’anar una estona amb els pares, sense haver-s’hi de quedar. 

Però, com diu Cristóbal Gómez: “tan important és l’elaboració de la separació per als infants com per als seus familiars. L’angoixa que provoca als pares i les mares la separació es transmet als fills. Per això, en les primeres trobades no formals que es tinguin amb la família, és imprescindible donar confiança i parlar d’aquesta angoixa”. 

A més, i relacionat amb aquestes separacions que es fan de manera gradual entre la família i l'infant una de les coses que no hem de fer mai és mentir al nen, és a dir, els pares han de dir-li que surten però que tornaran i, evidentment, tornar. A més, tampoc hem de pensar que el fet de ser professionals en educació ens dóna el dret a no tenir en compte a les famílies o situar-nos per sobre d'aquestes. 

Amb la manera de planificar les aules, els primers dies de classe, i en definitiva, la manera com un centre estigui organitzat estarem transmetent una confiança als infants que, indirectament, transmetrem a les famílies a través d’aquests.

A més, per molt que planifiquem, no tots els infants necessiten el mateix temps, pot haver avant i enrere i això també ha de quedar explicat a les famílies. També el perquè de planificar aquest període i més relacionat amb el paper del mestre és donar l’oportunitat perquè estableixin nous vincles i ajudar-los a fer les primeres socialitzacions.

Per tant, no només hem de pensar en l’infant sinó que també incideixen altres factors com són les famílies, el mestre i l’organització del centre en general.

Per una altra banda, com ja vàrem veure quan parlàvem del vincle, l’infant té la capacitat innata de relacionar-se però està demostrat que l’absència de la figura d’afecció del nen pot provocar problemes en les capacitats socials i cognitives (no te perquè afectar a la totalitat dels infants).

Diu Alexander Lowen que quan un nen per la fe en la seva mare a causa de la separació comença a perdre la fe en ell mateix perquè és la mare qui li transmet la seguretat per explorar el món. Per tant, quan veu que la seva persona de referència desapareix, això POT provocar angoixa, expressada de moltes maneres.

Com a síntesi  hem de saber que tot i que l’infant des del moment del naixement té la conducta innata per començar la seva socialització (somriure, plorar, vocalitzar...), si aquest veu que la figura amb la que ha establert un vincle afectiu clau ha desaparegut, aquesta conducta exploratòria s’atura bruscament.

Per tant, com que està comprovat que això pot passar i seguint les paraules de Vicenç Arnaiz: “ens vam afanyar a dissenyar una estratègia que permetés l’accés a la separació de l’infant com una conquesta d’aquest i no com l ‘acceptació amb més o menys resignació d’una distància imposada”.  

Per últim, la darrera part d'aquesta activitat l'utilitzaré per analitzar una vinyeta que hem vist a classe sobre la contestació d'una mestra a la pregunta de: professió? La mestra li contesta: animadora, educadora, actriu, mare, guia turística, lingüista, gesticuladora, etc.

Crec que aquesta contestació és ben encertada. Nosaltres serem mestres i haurem d'educar a un gran nombre d'infants al llarg de la nostra professió; no obstant quan parlem d'educar no només hem de pensar en els aspectes cognitius sinó que l'educació inclou altres àmbits com el social o l'emocional. Per tant, és cert que de vegades hem de ser bons comunicadors ja que l'important no és el que sabem sinó la manera que tenim per transformar aquesta informació en una informació accessible pels infants; altres vegades, per tal que els infants mostrin interès per  un conte o per una explicació haurem de teatralitzar les nostres intervencions, ser creatius i cercar estratègies que captin l'atenció dels que més els hi costa i així podria dir moltes coses més que hem de fer per arribar al nostre objectiu: aconseguir que els infants siguin autònoms i puguin continuar aprendre fora de l'escola, al llarg de tota la seva vida.

Per tant, estic totalment d'acord amb la resposta tot i que en aquesta vinyeta la presenta com un càrrec per la dóna i li dóna un toc d'humor. Jo  no crec que sigui una càrrega haver de tenir tants de recursos al nostre abast sinó que aquests són els que ens enriqueixen com a professionals i els anirem aprenent a mesura que ens facin falta.

Bibliografia:

GOMEZ MAYORGA, C. (2003): La conquesta de la classe. El període d'adaptació. En in-fan-ci-a, n° 131.

Arnaiz, V. (2006). L’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes  de Menorca. Anuari de l’Educació de les Illes Balears, Fundació G.Cifre de Colonya.  

Per concluore amb aquesta entrada he fet un esquema sobre els diferents conceptes que hem aportat els diferents grups i la manera com jo els distribuiria. 

L'escola d'avui (26 / 04 / 2012)

En la classe d’avui hem començat per escriure com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants. Per descriure aquest tipus d’escola havíem de tenir en compte la filosofia que la sustenta, els objectius i els models i motivacions. Primer ho hem fet de manera individual, després en petit grup i, per acabar, hem fet una posada en comú amb l’altre grup. Les respostes han estat les següents:

Filosofia que la sustenta: partir d’una imatge d’infant competent, actiu, capaç i, per tant, que tota l’actuació pedagògica tingui l’objectiu de donar resposta a les seves necessitats (JO).

Escola oberta i propera on el nen sigui el centre (PETIT GRUP).

Escola humanista que prioritza l’escolta, la participació i la comunicació (ALTRE GRUP).

Objectius: fomentar un centre on tots els infants tinguin cabuda dins l’aula així com les seves emocions i passar de la cultura d’aula a la de centre (JO).

Fomentar el contacte amb la natura utilitzant els recursos naturals en l’ensenyament, incloure a tots els alumnes (inclusió)  (PETIT GRUP).

Aconseguir una escola integradora, donar un marc de seguretat (desenvolupament emocional) partint dels interessos i necessitats dels infants (ALTRE GRUP).

Models i motivacions: model constructivista, que sigui l’infant el que construeixi el seu coneixement i no que reprodueixi el que ha construït una altra persona i que no té sentit per a ell (JO).

Model constructivista però afegint la part emocional (PETIT GRUP).

Aprenentatge per a tota la vida (ALTRE GRUP).

Després hem vist un quadre sobre la història de l’educació infantil, els models que ha hagut i que encara hi ha i hem col·locat les nostres respostes al model corresponent. En finalitzar hem arribat a la conclusió que totes les nostres aportacions pertanyien a la “Casa del nen”  és a dir que tots tenim una idea d’escola basada en el nen i en les seves necessitats. 

Com que avui hem parlat del tipus d'escola que hauria d'haver als nostres díes, he volgut fer un referent d'escola per a mi, les escoles del nord d'italia, per això aquí deixo alguns vídeos sobre el que fan els seus alumnes i alguns punts claus de la seva metodologia. 

Deixo també un parell de frases que m'agraden:

"Toda lección debe ser la respuesta a una pregunta; es decir que debe responder a una curiosidad interior del niño o, por lo menos, debe primero despertar esta curiosidad para proporcionar un alimento. Armonizar la voluntad de aprender con el deseo de aprender". Dewey

"Quiéreme cuando menos lo merezca, porque será cuando más lo necesite" (desconegut)

Activitat 7 (24 / 04 / 2012)

Avui hem fet un debat sobre la lectura “Retrato de dos modelos de família”. Per començar he de dir que és una lectura apropiada per fer-nos reflexionar ja que exposa dos models molt extrems de família i és precisament això el que ha provocat a classe, un debat.

No obstant, la part final de la lectura és amb la que estic més inconforme, en concret amb el paràgraf que diu: “Cuando los padres hayan aprendido de nuevo a construir normas, se introducirá el concepto de los premios y castigos, que serán proporcionados a lo que hagan los niños” (Nardonne i Bolmida, 2008: 56). El que proposa aquest fragment és utilitzar el mètode conductista basat en reforçaments externs. És cert que el conductisme funciona però jo crec que ens hem de demanar el tipus de persona que volem ajudar a crear, volem que requereixi d’altres per regular-se? O pel contrari, volem que es reguli per ella mateixa?. Crec que hem de reflexionar sobre això perquè jo no estic en contra de què puntualment, quan ja les coses s’han parlat i no pots arribar d’una altra forma, s’apliqui aquest mètode; arriba un moment que és necessari posar un càstig a determinades conductes però, és necessari fer-ho amb totes les conductes dels infants?

A més, una persona que no tingui uns coneixements sobre els tipus de models educatius que hi ha, si llegeix aquesta darrera part de l’article, molt probablement ho apliqui tal com ell l’ha entès. Per tant, en la meva opinió quan un autor posa aquesta classe d’estratègies ha de posar també les seves conseqüències o la manera d’aplicar-les efectivament. Per exemple, hauria de posar que els reforçaments, sobretot en els infants més petits, s’han d’aplicar immediatament perquè tinguin efectivitat, que no podem abusar d’aquests reforços perquè fem que els infants siguin cada vegada menys autònoms o que els premis o càstigs han de tenir relació amb el problema que es vol solucionar. Un exemple d’aquest darrer aspecte i que moltes vegades fem malament és que un infant fa una cosa bé i li regalem una pel·lícula per exemple, després està jugant amb els seus cotxes i els fa malbé contínuament; una actuació molt comú és agafar la pel·lícula que li havíem donat per una conducta positiva i llevar-se-la, és a dir, li estem llevant un objecte que no té res a veure amb el que ha fet malament i que a més li havíem donat per una conducta adient.

Per tant, hem de pensar que tots els mètodes tenen una part positiva si els apliquem bé però cal que algú ens expliqui el transfons d’aquests si no volem que sigui pitjor el remei que el problema. També crec que la comunicació és molt necessària i que s’ha de treballar des de petits, però tots hem de recordar quan teníem l’edat dels 14, 15 o 16 anys on les xerrades contínues sobre el que està bé i el que està malament avorreixen. Per això hem de pensar la informació que volem transmetre però també la manera que utilitzarem per fer-ho.

Una altre fragment que ha sortir a debat ha estat el dels mitjans de comunicació. Aquest diu així:

“La buena utilitzación de los medios de comunicación favorece el crecimiento cognitivo, y la posibilidad de leer y valorar opiniones diferentes con respecto a los acontecimientos de la actualidad y de las crónicas estimula el espíritu crítico y, con ello, la consecución de la autonomía personal” (Nardonne i Bolmida, 2008: 53).

Un dels companys ha dit que no coneix a ningú que utilitzi els mitjans de comunicació per contrastar les seves idees i que més que res les utilitzem per reafirmar-les. És cert que estem a una societat on hi predomina la passivitat i el conformisme, on repetim com lloros allò que altres diuen sense arribar a plantejar-nos que és el que nosaltres pensem sobre això. Crec que és sobretot en la política on passa això, on tots defenem el que pensem d’un partit o d’un altre amb les mateixes paraules utilitzades per algun amic, els nostres pares o els mateixos polítics de la televisió. No obstant, no crec que això es produeixi a nivell general i sí que hi ha altres aspectes en què la gent veu una informació i una altra i està obligada a triar entre ambdues informacions, segons el seu criteri.

Quan els infants són més petits és el moment en què aquesta actitud de comparar s’ha de fomentar i crec que és treball de tota la societat ajudar a fer-ho. Quan ja són més grans i ja s’han creat unes idees a partir del que han vist, que si no fomentem l’esperit crític seran les idees que tenen els seus pares o la gent més propera a ells, és més difícil (encara que també s’ha de treballar) canviar aquestes idees. Per tant, la nostra etapa és un moment crucial, des del meu punt de vista, per despertar l’esperit de triar, d’ensenyar-los que no tot és vàlid.

Centrant-me en els dos models de família, les característiques més destacables de cada model són:

MODEL HIPERPROTECTOR:

• Missatge: “No et preocupis de res; els teus pares ho resolem tot”, ets un incapaç que sense la família no pots aconseguir res.
• Fill queda en posició d’inferioritat.
• Creen a una persona que només sap rebre, egoista.
• El incompliment de les regles no comporta cap sanció.
• Constants preguntes als fills per saber coses de la seva vida.
• Provoca baixa tolerància a la frustració perquè sempre que demano, rebo.
• Problemes escolars: els pares pensen que els educadors són incapaços i obvien la responsabilitat dels seus fills.

En aquest cas, tot i que els pares pensen que estan fent el millor per als seus fills, l’únic que els transmeten és la seva imatge d’infància: d’un infant incapaç de fer les coses per sí mateix. El fet que sempre se’ls passi tot per damunt sense tenir cap tipus de repercussió no els protegeix, sinó que els fa més dèbils enfront d’altres infants que sí que han aprés a responsabilitzar-se dels seus actes. A més, jo vaig conèixer una nena que a l’escola tenia aquesta hiperprotecció per part de la  mare i l’únic que va aconseguir aquesta mare va ser que la seva filla fos marginada per la resta d’infants, ja que ningú volia acostar-se a una nena que sempre tenia a la seva mare darrera, que si passava qualque cosa, la mare venia a parlar amb aquell infant...

Aquests pares estan tan avesats en protegir-los dels perills que no se n’adonen que el veritable obstacle pel desenvolupament dels seus fills és la seva actuació de barrera, de no deixar-lo fer i desfer segons els seus errors i encerts que, al cap i  a la fi, són la manera que tenim d’aprendre. 

MODEL DEMOCRÀTIC PERMISSIU:

• Tots els membres discuteixen totes les qüestions relatives a la direcció de la família.
• Els pares cedeixen a les peticions dels infants i canvien constantment les normes.
• Problemes escolars: critiquen las metodologies escolars, ja que segons ells són autoritaris.

En aquest cas crec que el que està passant és que els pares estan portant una relació simètrica amb els infants, sense prendre decisions que com a persones adultes i com a pares els hi pertoca triar. Hi ha determinades edats en les que els infants el que necessiten és cercar límits, fins a on poden arribar i si no troben els límits en la seva família després es donaran de cara amb la realitat que hi ha fora i serà més traumàtic per a ells. El fet de veure com sempre s’imposa la seva voluntat fa que es passi de la llibertat al llibertinatge, sense respectar cap tipus de norma.

El que tenen aquests dos models de família en comú és que el seu objectiu és la pau familiar i, per tant, tot ho fan per no arribar al conflicte; uns (hiperprotectors) deixant passar aquestes situacions i llevant responsabilitat als seus fills del succeït, i altres (democràtics/permissius) canviant les regles. D’aquesta manera, tots dos rebutgen el conflicte sense adonar-se que aquest és necessari per avançar en la vida i que el problema està en com l’abordem.

Per últim n’Iñaki ha posat un parell de frases incomplertes i nosaltres les hem omplert individualment i després en grup; les frases i les respostes de tots són:

Si ens posem en el lloc de l’infant, el suplantem i és possible que...

Problemes per desenvolupar la personalitat i les capacitats socials

Manca de confiança en un mateix ja que aquesta es construeix a partir dels èxits i fracassos.

Manca d’autonomia.

Pèrdua de referència.

Anul·lació.

Oblidar les seves necessitats.

Se sent no escoltat.

Frustració.

Exclòs, enfadat.

Si no posem límits és possible que...

Els no límits ens posen on no volem estar.

No creem expectatives en el nen/metes.

Conductes de recerca.

Problemes de sociabilització i d’integració (frustració per trobar-se amb la realitat).

Llibertat sense compromís (llibertinatge).

Persones poc definides, amb problemes d’identitat de saber qui som.


Per deixar l'article plasmat de manera molt clara he volgut fer un petit esquema sobre aquests dos tipus de família i el que comporten (per veure-la gran s'ha de fer clic en la imatge): 

"Un lugar donde quedarse"

Avui hem vist la pel•lícula “Un lugar donde quedarse” i hem estat reflexionant. Crec que aquesta pel•lícula mostra com una parella busca el calor d’una llar a partir del moment en que els pares del noi els diuen que marxaran.  El fet que es sentin tan decebuts és perquè ells ja havien pensat una vida al seu costat perquè el que volien era una família i se’ls ha trencat el pla de vida que havien pensat. 

A més, quan decideixen cercar un altre lloc on viure sempre visiten llocs on hi ha alguna persona coneguda i van a les seves cases. Cerquen una família on sentir-se a ple però al final se’n van a la casa on vivia la dona quan era petita; al final, penso s’adonen que la família que ells cerquen és la formada per ells. 

A classe hem estat parlant de què moltes vegades volem que els infants, ja siguin els nostres fills o els nostres alumnes, siguin el que nosaltres som o el que nosaltres voldríem ser. Quantes vegades hauré sentit: “es que quiero que tenga lo que yo no tube”. Moltes vegades en comptes de guiar els infants, els pressionem perquè agafin el camí que nosaltres creiem que és el millor sense deixar-los que siguin ells els que equivocant-se i tornant a provar-ho decideixin com volen ser; al cap i a la fi som una influència més de totes les que es trobarà i a partir de tot això el nen construirà la seva personalitat. 

Això està molt relacionat amb el que els infants als que estem influint pensaran després; és a dir, que si com la dona de la pel·lícula que insisteix en què el seu fill digui tota una sèrie de conceptes, nosaltres els mostrem un camí en què l'únic que està bé és ser d'una determinada manera els infants acabaran per rebutjar a la gent que no és com ells. Per tant, amb aquestes actituds no estem contribuint a fer una societat inclusiva on tots som diferents però iguals en dignitat. 

La cançó d'avui va per tothom, perquè tots som diferents i és això el que ens fa ser especials :D 

3 / 04 /2012 - Disciplina inductiva

A la darrera classe abans de les vacances de Setmana Santa hem continuat parlant de la família, en concret de les funcions que aquesta ha d’exercir i dels estils de comportament dels pares. Quan parlàvem de la família democràtica ha sortit un concepte nou per a mí: la disciplina inductiva. N’Iñaki ens ha dit que parlaríem sobre això després de vacances però he volgut cercar aquest terme per tal d’entendre’l un poc abans d’endinsar-nos en ell.

Cercant documents que parlessin sobre la disciplina inductiva he trobat un document molt interessant d’en Félix López que a més de parlar de la disciplina inductiva també parla sobre les funcions de les que hem parlat avui, de la incondicionalitat de la família (terme del que vàrem parlar quan parlàvem de l’afecció).

Hi ha molts d’apartats que hem donat a classe i que m’ha agradat trobar en un document per tal d’ampliar els PowerPoint  i les informacions donades a classe. Un dels apartats és Com han de ser les figures d’afecció i aquest ja ho vàrem veure quan parlàvem sobre aquest tema (dia 20/03/2012 per si algú ho vol cercar als seus apunts) i aquí està més ampliat. Per tant, crec que és un bon document per concretar tot el que hem donat i que a més afegeix un nou tema com és la disciplina inductiva.

Al final del document hi ha un apartat que m’ha semblat força interessant que dóna consells als pares sobre com dirigir-se als seus fills en determinades situacions, són una sèrie d’estratègies que tant serveixen als pares com a nosaltres com a futurs docents. 

Aquí deixo el document per si algú vol tenir un resum d'alguns dels aspectes que hem anat veient fins ara, esper que us serveixi d'ajuda!

El link és http://www.aidex.es/publicaciones/jorn-cc/cc-08.pdf